L’operació de treure la lasanya
del microones, ficar una tassa amb aigua per al te i parar la taula va durar
menys de cinc minuts. Vam seure a taula voltats d’un silenci inèdit en aquella
casa. Gairebé vaig trobar a faltar la remor de la caixa tonta, ja que ara em
veia obligat a pronunciar alguna paraula.
- Sembla que aquesta nit hi ha un
concert a La Palma.
- La Palma... – va repetir mentre
deixava refredar un tros de lasanya a la forquilla-. Crec que els amos d’ara
són argentins. No sé per què, però aquest local sempre canvia de mans. Saps que
cinquanta anys enrere hi havia un cine?.
No em podia interessar menys, però vaig fingir curiositat. Aquella era
la xerrada més intensa que havia tingut amb el meu pare des de la catàstrofe.
- M’ho va dir un pintor – va prosseguir-. En aquella època La Palma i La
Calàndria, el cine del Masnou, compartien les mateixes bobines de pel·lícules,
perquè no n’hi havia prou per abastir dues sales del poble.Això creava un bon
problema els dissabtes a la tarda, perquè a tots dos llocs s’hi havia de
projectar el mateix programa doble.
- I com ho feien?
- Molt fàcil: la segona pel·lícula del Masnou era la primera que es
projectava a Teià, i a la inversa. Quan acabava la sessió, una moto anava d’un
cine a l’altre per intercanviar les cintes.
Francesc Miralles, Retrum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada