La Palma

L’Alba es va posar les ulleres que augmentaven la seva mirada miop – tenia uns ulls blaus prou macos -, abans de contestar insegura:

- Bé, de fet et volia proposar una cosa. Sobre el concert de La Palma. És aquesta nit. T’agradaria...? Vull dir, vols que hi anem junts?.

No sabia de què m’estava parlant. La Palma era el cafè on es reunien els meus companys de classe. Els dijous, i avui era dijous, es posava a petar.

- Em pensava que ja no hi feien concerts – vaig dir per guanyar temps-. Qui toca?

Vaig haver de voltar un parell de cops per davant de la porta de La Palma per trobar-hi l’Alba. Portava un vestit de llana ajustat i s’havia pintat els ulls d’una manera força maldestra.

El fet que em rebés amb un parell de petons – a classe no passàvem més enllà de saludar-nos neutrament – significava que allò era una cita de totes totes, i això em va incomodar.

- Vinga, que està a punt de començar.

Per arribar a la sala annexa, on es feia el concert, vam haver de fer cua al bar. Allà hi havia la flor i nata de l’institut, i la nostra arribada no va passar desapercebuda. Mentre esperàvem torn per demanar a la barra, mitja dotzena de mirades ens estudiaven amb interès.

Podia imaginar-me els rumors que corrien per l’institut: “El Christian i l’Alba enxampats in fraganti a La Palma, de Teià”. Amb les deformacions del boca orella ens acabaríem convertint en la parella de l’any.

Francesc Miralles, Retrum

La nostra arribada a La Palma amb els abrics llargs i els cabells crepats no va passar desapercebuda als habituals del lloc.

El Xavier, el germà de l’Alba, ens va dirigir una mirada despectiva mentre anava omplint una gerra de mig litre. Un grup de noies van xiuxiuejar alguna cosa sobre el Robert, que tot i viure a Alella, allà al costat, no era una presència gens acostumada a Teià.

- Crec que els has agradat – vaig fer broma, mentre ens assèiem a la barra.

L’amo del local, un argentí per a qui havia treballat un any enrere, em va saludar efusivament i ens va regalar una tapa de calamars.

Era estrany estar allà, envoltat de tanta gent a anys llum de nosaltres. Tot i així, ens vam oblidar de tothom i ens vam posar a parlar de les nostres coses.

Francesc Miralles, Retrum 2