El dissabte a la tarda vaig ser
víctima d’un sobtat atac de melancolia. Havia anat al promontori del cementiri
a rellegir Berenice, un conte d’Edgar
Allan Poe en el qual es conjuga, un cop més, l’amor i la mort.
En acabar-ne la lectura, vaig elevar la mirada. El dia s’allargava cada
cop més; el cel s’havia tenyit de malva i era travessat per un grup nombrós
d’aus. Va ser aleshores quan vaig sentir una sobtada tristesa, perquè em vaig
adonar que aquells ocells sabien cap a on anaven, mentre que jo havia perdut
totalment el rumb.
Des que m’havia desconnectat de Retrum – més ben dit: ells s’havien
desconnectat de mi -, l’únic que donava sentit a la meva vida s’havia
volatilitzat.
Un cop va arribar el crepuscle, vaig baixar el pendent cap al passeig de
la Riera, on vaig distingir una presència coneguda. Davant del centre cultural
la Unió, el pintor havia muntat una càmera amb trípode. Vaig suposar que filmava
els colors que precedeixen la nit.
En veure’m, el seu somriure em va indicar que havia endevinat d’on
venia.
- No et canses
mai de voltar per aquest cementiri?
Francesc Miralles, Retrum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada