Rodalies

Mentre contemplava el mar des del tren, vaig tractar d’allunyar aquesta idea del cap. Una Barcelona grisa es perfilava rere les xemeneies de la central tèrmica. Era sorprenent tenir una ciutat de dos milions d’habitants tan a prop i alhora viure-la tan llunyana, com si el viatge de vint minuts fos una odissea. Coneixia gent a Teià que s’aventurava a Barcelona un o dos cops l’any, com si fos un món perillós on qualsevol precaució era poca.

Francesc Miralles, Retrum p. 142

Al Cementiri d’Horta

Eren gairebé les vuit quan vaig arribar a les portes del cementiri d’Horta. Per arribar fins allà havia agafat el tren cap a Barcelona i m’havia empassat gairebé una hora de metro. I el pitjor era que, pel que semblava, havia fet un viatge per no res.

Tot i que era el cementiri més petit de Barcelona, els murs eren massa alts per poder saltar cap a l’altra banda. Feia dues hores que el recinte era tancat i no s’hi veia ni una ànima.

(...)

La proximitat del mes de juny feia que encara hi hagués claror a aquelles hores, fet que em va permetre passejar pel cementiri abans d’aturar-me al lloc escollit. A més d’una església neoclàssica, hi havia alguns panteons que feien por. Però el que em va impressionar més van ser les restes del que havia estat una sumptuosa tomba amb la seva escultura. A una banda del camí, vaig trobar-hi un àngel de pedra esmicolat, juntament am trossos de làpida. Sens dubte, la destrossa era obra de vàndals.

Francesc Miralles, Retrum
Estimat Julià,

Han passat ja tres anys des d’aquell diumenge que mai no devia haver existit. T’escric aquesta carta abans d’agermanar-me amb tu en aquest cementiri desolat i fred.

El funcionari ha tancat la porta i ni tan sols no he hagut d’amagar-me. Està tan acostumat a les meves visites que, per a ell, m’he convertit en una escultura més d’aquest cementiri urbà. He deixat d’importar-li. I millor que sigui així.

Abans d’embolcallar-me amb la manta per protegir-me del fred de fora i del de la meva pròpia ànima, t’escric a la llum d’una espelma. Després, plegaré el paper vegetal en quatre trossos i l’ocultaré rere la flor violeta del meu pit, ben a la vora del cor, tal com van ensenyar-me els pàl·lids.

Et trobo a faltar germà meu. (...)

Teu sempre,
Christian

Francesc Miralles, Retrum 2

Al Monestir de Sant Cugat del Vallès

La connexió era inevitable. L’Alexia vivia a Sant Cugat, i el seu guant havia volat fins a la fotografia d’un claustre d’aquesta mateixa població.

El missatge del meu germà no admetia dubtes: la resposta es trobava en aquell monestir. I havia d’anar-hi aviat.

Després de treure’m el maquillatge en un bar proper al cementiri, vaig esmorzar i vaig agafar el metro fins a la plaça de Catalunya. Allà vaig agafar el ferrocarril a Sant Cugat, que després continuava fins a la Universitat Autònoma i Sabadell.

El camí era sorprenentment frondós. Només sortir de Barcelona, el tren va començar a passar entre pobles de muntanya sota el plugim. Aquell paisatge s’assemblava més a Àustria que el que s’espera trobar en una ciutat gran i contaminada.

Vaig arribar a la petita ciutat de l’Alexia en poc més d’un quart d’hora. Continuava plovisquejant, de manera que em vaig mullar sense remei mentre travessava el centre de Sant Cugat en direcció al famós monestir.

Havia passat per allà una sola vegada, quan havia anat amb l’escola a un recinte hípic dels afores per iniciar-nos en l’equitació. La meitat dels nens havien acabat plorant, perquè els cavalls eren molt més grans del que s’imaginaven. Tenien por que l’animal es desbridés i els tirés a terra.

Havien passat molts anys des de llavors i ja no reconeixia Sant Cugat, que havia crescut amb els nous rics que s’havien construït cases als voltants, tal com s’havia esdevingut a Teià.

No vaig trigar gaire a arribar davant de l’església del monestir, que feia l’efecte que ho contemplava tot amb l’enorme ull del rosetó. Al darrere, una torre alta resistia mil anys de pluges i desventures.

Francesc Miralles, Retrum