Només molt de tant en tant renunciava a les meves malenconioses passejades per visitar el Gerard, l’artista del poble. El respectava perquè, als quaranta anys, havia tingut el coratge d’abandonar la seva feina i d’encalçar el somni de ser pintor.
Ho havia aconseguit amb el suport de la seva dona. Des de llavors vivia al dia amb el que treia de les exposicions – tenia alguns protectors a Europa – i les classes de pintura a Teià.
Un dia que pul·lulava per la Unió, el centre cultural del poble, el Gerard va interrompre el taller de pintura i va sortir a preguntar-me:
- Quina edat tens?
- Setze anys.
- Hauries de fer alguna cosa amb la teva vida. No pots seguir vagant com una ànima en pena.
Vaig arronsar les espatlles. Llavors el pintor va explicar:
- A la teva edat, vaig començar a treballar en una joieria. Encara que vaig dedicar- me a això vint anys, vaig adonar-me que no era la meva missió a la vida. Me’n vaig adonar quan vaig fer uns anells de compromís quadrats per a un client que m’havia demanat “una cosa diferent”. Se’n va muntar una de grossa. Després de l’esbroncada del meu cap, van haver de fondre l’or per tornar a fer el de sempre. I llavors vaig dir prou.
Me’l vaig estar mirant sense saber què dir. Unes quantes dones del taller de pintura havien deixat els seus llenços i m’observaven a través del vidre. Als seus ulls hi llegia compassió.
Abans de tornar a la Unió, l’artista va concloure:
- Si et prohibeixen els anells quadrats, busca un món propi on els puguis fer.
Francesc Miralles, Retrum
El sopar m’havia passat en un sospir. No havia pogut gaudir de la
companyia del Gerard, perquè només pensava en la cita mortal que
m’esperava al cementiri. L’oportunitat de sortir de casa me l’havia
atorgat el mateix pintor.
- Tinc una cosa per a tu – va anunciar traient de la bossa un paquet quadrat i vertical -. Em sembla que t’agradarà.
Havíem
acabat les postres que havia portat el nostre convidat, però la
cirereta encara havia d’arribar. Intrigat, vaig desembolicar el paquet,
que contenia una petita vitrina. A l’interior, hi havia una estatueta de
cartró que em va deixar estupefacte.
Era un noi amb un
llarg abric negre, desplegat per la força del vent. Sota els cabells
crespats, al seu pàl·lid rostre destacaven uns llavis de color morat.
“Per tant, m’ha vist...”, vaig pensar mentre el Gerard somreia.
No semblava que al meu pare li fes la mateixa gràcia.
- És una mala cosa que hagis fet aquesta figureta. El meu fill es pensa que és un vampir, i ara ja s’ho estava traient del cap.
-
Aleshores que ho guardi com un record del que va ser – va replicar el
pintor després d’escurar el vi espès de la seva copa-. Ja ho deia
Hermann Hesse, tots portem amb nosaltres les viscositats i les closques
d’ou d’un món primordial.
El meu pare va aixecar les
celles i em vaig adonar que no havia entès absolutament res. Just
llavors, el Gerard va fer un comentari que era un passaport cap al meu
destí:
- Aquesta figureta forma part d’una col·lecció
que exposaré a la Casa de Cultura. Tinc una vintena de personatges
relacionats amb Teià. T’agradaria veure’ls? – em va preguntar.
- M’encantaria. Hi anem ara mateix?
- No em sembla una bona idea- va intervenir el meu pare -. Demà el Christian té institut i s’ha de ficar al llit aviat.
- A mitjanit tornarà a ser aquí- el va tranquil·litzar en Gerard.
Després de recollir la taula, em vaig acomiadar del meu pare sense saber amb certesa si el tornaria a veure.
