- Per què has volgut baixar fins aquí? – em va preguntar després d’eixugar-se els llavis amb un tovalló de paper -. Podríem haver sopat a l’Antigó – va afegir fent referència al restaurant clàssic de Teià.
Francesc Miralles, Retrum p. 228
Assegut davant d’ella en una taula de L’Antigó, un luxós restaurant masia de Teià, em vaig sentir com un porc mentider.
Francesc Miralles, Retrum 2, p. 163
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Retrum 2. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Retrum 2. Mostrar tots els missatges
dimecres, 11 de febrer del 2015
Passeig de la riera
Malgrat que feia temps que no nevava, un vendaval gelat escombrava el passeig de la Riera quan el vaig travessar per anar a l’institut.
Francesc Miralles, Retrum 2
Francesc Miralles, Retrum 2
Sant Martí de Teià
El taxi de l’Alèxia m’havia deixat a la cantonada de casa, al carrer maleït on el meu germà havia perdut la vida mentre jo conduïa la moto. Però no era això el que em cridava l’atenció, sinó una resplendor vermella que semblava que venia de l’església.
Foc?
Fos com fos, estava massa alterat i no podia dormir, de manera que vaig anar coixejant a veure què passava.
En menys de deu minuts, vaig arribar a la plaça de l’església per confirmar la meva primera impressió. El foc havia agafat al portal renaixentista del temple on s’oficiaven les misses de Teià.
Després de cinc segles resistint revoltes i tempestes, dues llaunes de benzina – les proves del delicte eren, carbonitzades, a l’escalinata de l’església – amenaçaven de devorar completament l’edifici.
Horroritzat, vaig veure que, al frontó triangular sostingut per columnes de l’entrada al temple, hi havia una pintada. A través de les flames, vaig llegir les sis lletres que havien estat traçades amb un esprai negre.
Francesc Miralles, Retrum 2,
Foc?
Fos com fos, estava massa alterat i no podia dormir, de manera que vaig anar coixejant a veure què passava.
En menys de deu minuts, vaig arribar a la plaça de l’església per confirmar la meva primera impressió. El foc havia agafat al portal renaixentista del temple on s’oficiaven les misses de Teià.
Després de cinc segles resistint revoltes i tempestes, dues llaunes de benzina – les proves del delicte eren, carbonitzades, a l’escalinata de l’església – amenaçaven de devorar completament l’edifici.
Horroritzat, vaig veure que, al frontó triangular sostingut per columnes de l’entrada al temple, hi havia una pintada. A través de les flames, vaig llegir les sis lletres que havien estat traçades amb un esprai negre.
Francesc Miralles, Retrum 2,
Cafè de Baix
M’avorria a mi mateix pensant en tot això quan de cop i volta vaig veure el pintor de Teià, que devia haver acabat les seves classes a la Unió. Des que havia partit peres amb l’Alba, era el meu únic amic al poble. El Gerard tenia una habilitat especial per llegir el meu estat d’ànim. Fins i tot a distància i enmig de la foscor, com era el cas.
La claror de la lluna resplendia sobre els seus llargs cabells grisos, que li conferien un posat de bohemi francès. Va aixecar el braç perquè m’hi acostés, una cosa que només ell podia aconseguir.
- Veig que passes una fase de malditisme existencial- va dir, mentre em donava la mà gelada-. Acompanya’m al Cafè de Baix, vull donar-te una cosa.
Vam caminar sota la nit tèbia cap a una bodega on solien sopar els aborígens de Teià.
A les set del matí, l’únic que hi havia obert era un bar del passeig de la Riera. Els plàtans gruixuts del carrer principal de Teià eren nus de fulles, fet que augmentava la sensació de fred en aquella carretera que moria a les muntanyes.
Encara no estava muntada la terrassa, així que el cambrer ens va fer passar a un saló interior decorat amb natures mortes. Després va plegar els braços mentre estudiava els tres forasters. Si algú podia dir qui era o no d’allà, aquest era el Murphy, el cambrer que havia treballat a tots els bars del poble. Tot un clàssic.
La claror de la lluna resplendia sobre els seus llargs cabells grisos, que li conferien un posat de bohemi francès. Va aixecar el braç perquè m’hi acostés, una cosa que només ell podia aconseguir.
- Veig que passes una fase de malditisme existencial- va dir, mentre em donava la mà gelada-. Acompanya’m al Cafè de Baix, vull donar-te una cosa.
Vam caminar sota la nit tèbia cap a una bodega on solien sopar els aborígens de Teià.
A les set del matí, l’únic que hi havia obert era un bar del passeig de la Riera. Els plàtans gruixuts del carrer principal de Teià eren nus de fulles, fet que augmentava la sensació de fred en aquella carretera que moria a les muntanyes.
Encara no estava muntada la terrassa, així que el cambrer ens va fer passar a un saló interior decorat amb natures mortes. Després va plegar els braços mentre estudiava els tres forasters. Si algú podia dir qui era o no d’allà, aquest era el Murphy, el cambrer que havia treballat a tots els bars del poble. Tot un clàssic.
La Palma
L’Alba es va posar les ulleres
que augmentaven la seva mirada miop – tenia uns ulls blaus prou macos -, abans
de contestar insegura:
- Bé, de fet et volia proposar una cosa. Sobre el concert de La Palma. És aquesta nit. T’agradaria...? Vull dir, vols que hi anem junts?.
No sabia de què m’estava parlant. La Palma era el cafè on es reunien els meus companys de classe. Els dijous, i avui era dijous, es posava a petar.
- Em pensava que ja no hi feien concerts – vaig dir per guanyar temps-. Qui toca?
Vaig haver de voltar un parell de cops per davant de la porta de La Palma per trobar-hi l’Alba. Portava un vestit de llana ajustat i s’havia pintat els ulls d’una manera força maldestra.
El fet que em rebés amb un parell de petons – a classe no passàvem més enllà de saludar-nos neutrament – significava que allò era una cita de totes totes, i això em va incomodar.
- Vinga, que està a punt de començar.
Per arribar a la sala annexa, on es feia el concert, vam haver de fer cua al bar. Allà hi havia la flor i nata de l’institut, i la nostra arribada no va passar desapercebuda. Mentre esperàvem torn per demanar a la barra, mitja dotzena de mirades ens estudiaven amb interès.
Podia imaginar-me els rumors que corrien per l’institut: “El Christian i l’Alba enxampats in fraganti a La Palma, de Teià”. Amb les deformacions del boca orella ens acabaríem convertint en la parella de l’any.
Francesc Miralles, Retrum
La nostra arribada a La Palma amb els abrics llargs i els cabells crepats no va passar desapercebuda als habituals del lloc.
El Xavier, el germà de l’Alba, ens va dirigir una mirada despectiva mentre anava omplint una gerra de mig litre. Un grup de noies van xiuxiuejar alguna cosa sobre el Robert, que tot i viure a Alella, allà al costat, no era una presència gens acostumada a Teià.
- Crec que els has agradat – vaig fer broma, mentre ens assèiem a la barra.
L’amo del local, un argentí per a qui havia treballat un any enrere, em va saludar efusivament i ens va regalar una tapa de calamars.
Era estrany estar allà, envoltat de tanta gent a anys llum de nosaltres. Tot i així, ens vam oblidar de tothom i ens vam posar a parlar de les nostres coses.
Francesc Miralles, Retrum 2
- Bé, de fet et volia proposar una cosa. Sobre el concert de La Palma. És aquesta nit. T’agradaria...? Vull dir, vols que hi anem junts?.
No sabia de què m’estava parlant. La Palma era el cafè on es reunien els meus companys de classe. Els dijous, i avui era dijous, es posava a petar.
- Em pensava que ja no hi feien concerts – vaig dir per guanyar temps-. Qui toca?
Vaig haver de voltar un parell de cops per davant de la porta de La Palma per trobar-hi l’Alba. Portava un vestit de llana ajustat i s’havia pintat els ulls d’una manera força maldestra.
El fet que em rebés amb un parell de petons – a classe no passàvem més enllà de saludar-nos neutrament – significava que allò era una cita de totes totes, i això em va incomodar.
- Vinga, que està a punt de començar.
Per arribar a la sala annexa, on es feia el concert, vam haver de fer cua al bar. Allà hi havia la flor i nata de l’institut, i la nostra arribada no va passar desapercebuda. Mentre esperàvem torn per demanar a la barra, mitja dotzena de mirades ens estudiaven amb interès.
Podia imaginar-me els rumors que corrien per l’institut: “El Christian i l’Alba enxampats in fraganti a La Palma, de Teià”. Amb les deformacions del boca orella ens acabaríem convertint en la parella de l’any.
Francesc Miralles, Retrum
La nostra arribada a La Palma amb els abrics llargs i els cabells crepats no va passar desapercebuda als habituals del lloc.
El Xavier, el germà de l’Alba, ens va dirigir una mirada despectiva mentre anava omplint una gerra de mig litre. Un grup de noies van xiuxiuejar alguna cosa sobre el Robert, que tot i viure a Alella, allà al costat, no era una presència gens acostumada a Teià.
- Crec que els has agradat – vaig fer broma, mentre ens assèiem a la barra.
L’amo del local, un argentí per a qui havia treballat un any enrere, em va saludar efusivament i ens va regalar una tapa de calamars.
Era estrany estar allà, envoltat de tanta gent a anys llum de nosaltres. Tot i així, ens vam oblidar de tothom i ens vam posar a parlar de les nostres coses.
Francesc Miralles, Retrum 2
Museu del Masnou - Gerard Rosés
Malgrat que feia temps que no
nevava, un vendaval gelat escombrava el passeig de la Riera quan el vaig
travessar per anar a l’institut. Enmig d’aquell clima hostil, el pintor va
alçar la mà per cridar-me.
- Arribo tard al gimnàs! – li vaig dir, a distància.
El Gerard es va apropar amb passos àgils i em va dir:
- T’espero demà a la nit.
- Demà? Què hi ha demà?
- L’exposició dels Poetes Maleïts. Serà al Museu del Masnou. T’agradaria presentar-me?. No conec a ningú més que pugui dir alguna cosa amb sentit.
- Arribo tard al gimnàs! – li vaig dir, a distància.
El Gerard es va apropar amb passos àgils i em va dir:
- T’espero demà a la nit.
- Demà? Què hi ha demà?
- L’exposició dels Poetes Maleïts. Serà al Museu del Masnou. T’agradaria presentar-me?. No conec a ningú més que pugui dir alguna cosa amb sentit.
Al SI Turó d’en Baldiri
Era el mes de febrer i, després
d’uns dies de relativa bonança, el fred i la neu havien tornat a Teià. Aquell
ambient gèlid i borrascós sintonitzava meravellosament amb el meu estat d’ànim.
Em vaig escapar de l’institut una hora abans que acabessin les classes, a fi de
caminar sota la llum daurada del crepuscle.
Aquella fugida discreta no va passar desapercebuda a l’Alba, la meva companya de pupitre. Havia escollit seure al seu costat perquè tenia la rara virtut de no fer preguntes. Era una noia tranquil·la i senzilla. A la classe, la consideraven una hippy: portava els cabells rossos recollits en una cua de cavall i vestia sempre jerseis amples i texans
Eren les nou tocades quan, ple de fàstic, vaig acabar de recórrer el pendent fins a l’institut de Teià, un edifici modern encimbellat en un vessant enfront del mar.
Feia tard a classe d’anglès, de manera que vaig guardar la manta en una taquilla del gimnàs i em vaig dirigir indolent cap a l’aula del primer pis.
Ser el marginat de l’escola, per no dir del poble, té els seus avantatges. El professor no em va reprendre en veure’m empènyer la porta sense cap disculpa. Vaig seure entre els alumnes somnolents, i això que ells havien dormit en un llit sota cobert.
El divendres va tenir com a novetat la visita a l’institut d’una celebritat de la literatura, la Care Santos.
Havíem llegit una novel·la seva de terror, L’amo de les ombres, que havia acompanyat les meves nits d’insomni des que l’Alèxia era de viatge.
(...)
La pregunta del Fede, el millor alumne de la classe des que l’Alba s’havia relaxat, em va treure momentàniament del pou de la malencolia.
- Com es crea el suspens?
La Care li va dirigir una mirada inquisidora, com demanant que concretés més la pregunta, cosa que el Fede va fer amb diligència:
- Com s’aconsegueix que una història et mantingui expectant al llarg de tantes pàgines?
- És molt senzill – va respondre la ponent -, sempre que sàpigues com fer-ho, és clar. Es tracta de dosificar la informació. L’escriptor sap tot el que passa a la història, però només te’n dóna una petita part. És com una noia maca que t’ensenya la espatlla nua perquè et fonguis per dins imaginant-ne tota la resta.
Cada alumne del meu curs havia d’elaborar un monogràfic sobre un tema d’interès social. Enfront de les propostes típiques sobre immigració, la crisi o els problemes dels adolescents, havia aconseguit un cop més ser el bitxo raro de la classe en presentar:
El pintor me n'havia donat la idea amb el llibret d’Arthur Rimbaud, que encara no havia tingut temps de llegir.
La meva intenció era fer una història de la foscor des dels poetes aplegats per Verlaine fins avui, passant pel punk, que havia mutat fins a les tribus gòtiques que encara persistien.
Vaig començar la segona classe setmanal de taekwondo amb el peu esquerre, però estava ben lluny d’imaginar les conseqüències que comportaria el nostre ingenu pla.
Després de saludar el meu pare, que muntava guàrdia a la porta de l’institut amb la bossa d’esport a la mà, vaig baixar al gimnàs estressat pel paper que m’havia tocat representar.
Sorprenentment, damunt del tatami només m’esperaven l’instructor i la Nigra, que seguia portant el cinturó blanc tot i el que havia demostrat tres dies abans. La líder dels íscubes em va dedicar una reverència sarcàstica en veure’m entrar.
- Una passa de grip ha noquejat la resta d’alumnes – va explicar el professor amb la llista a la mà -. Heu tingut molta sort, perquè us faré entrenar com lleons.
Aquella fugida discreta no va passar desapercebuda a l’Alba, la meva companya de pupitre. Havia escollit seure al seu costat perquè tenia la rara virtut de no fer preguntes. Era una noia tranquil·la i senzilla. A la classe, la consideraven una hippy: portava els cabells rossos recollits en una cua de cavall i vestia sempre jerseis amples i texans
Eren les nou tocades quan, ple de fàstic, vaig acabar de recórrer el pendent fins a l’institut de Teià, un edifici modern encimbellat en un vessant enfront del mar.
Feia tard a classe d’anglès, de manera que vaig guardar la manta en una taquilla del gimnàs i em vaig dirigir indolent cap a l’aula del primer pis.
Ser el marginat de l’escola, per no dir del poble, té els seus avantatges. El professor no em va reprendre en veure’m empènyer la porta sense cap disculpa. Vaig seure entre els alumnes somnolents, i això que ells havien dormit en un llit sota cobert.
El divendres va tenir com a novetat la visita a l’institut d’una celebritat de la literatura, la Care Santos.
Havíem llegit una novel·la seva de terror, L’amo de les ombres, que havia acompanyat les meves nits d’insomni des que l’Alèxia era de viatge.
(...)
La pregunta del Fede, el millor alumne de la classe des que l’Alba s’havia relaxat, em va treure momentàniament del pou de la malencolia.
- Com es crea el suspens?
La Care li va dirigir una mirada inquisidora, com demanant que concretés més la pregunta, cosa que el Fede va fer amb diligència:
- Com s’aconsegueix que una història et mantingui expectant al llarg de tantes pàgines?
- És molt senzill – va respondre la ponent -, sempre que sàpigues com fer-ho, és clar. Es tracta de dosificar la informació. L’escriptor sap tot el que passa a la història, però només te’n dóna una petita part. És com una noia maca que t’ensenya la espatlla nua perquè et fonguis per dins imaginant-ne tota la resta.
Cada alumne del meu curs havia d’elaborar un monogràfic sobre un tema d’interès social. Enfront de les propostes típiques sobre immigració, la crisi o els problemes dels adolescents, havia aconseguit un cop més ser el bitxo raro de la classe en presentar:
El pintor me n'havia donat la idea amb el llibret d’Arthur Rimbaud, que encara no havia tingut temps de llegir.
La meva intenció era fer una història de la foscor des dels poetes aplegats per Verlaine fins avui, passant pel punk, que havia mutat fins a les tribus gòtiques que encara persistien.
Vaig començar la segona classe setmanal de taekwondo amb el peu esquerre, però estava ben lluny d’imaginar les conseqüències que comportaria el nostre ingenu pla.
Després de saludar el meu pare, que muntava guàrdia a la porta de l’institut amb la bossa d’esport a la mà, vaig baixar al gimnàs estressat pel paper que m’havia tocat representar.
Sorprenentment, damunt del tatami només m’esperaven l’instructor i la Nigra, que seguia portant el cinturó blanc tot i el que havia demostrat tres dies abans. La líder dels íscubes em va dedicar una reverència sarcàstica en veure’m entrar.
- Una passa de grip ha noquejat la resta d’alumnes – va explicar el professor amb la llista a la mà -. Heu tingut molta sort, perquè us faré entrenar com lleons.
Al Cementiri de Teià
Un flocs de neu quasi transparents,
com plomes d’àngel, van començar a caure mansament. Vaig reduir el pas per
gaudir d’aquella sensació mentre posava al meu i-Pod Alina, una delicada peça d’Arvo Pärt.
Vaig arribar fins a les portes del cementiri bressolat per un lent acord de piano, sobre el qual gemegava un violoncel.
En un estat proper a l’èxtasi, vaig seure en un dels graons que portaven a la reixa del cementiri. Davant per davant, quatre xiprers centenaris es dreçaven platejats per la nevada.
Aliè al fred, em vaig cordar l’anorac fins al coll i vaig treure de la bossa una antologia de poemes de Lord Byron.
Era a dins.
L’altra cara del mur era completament llisa, fet que dificultaria molt la sortida. Em podia enfilar pels pisos de nínxols com si fos una escala, però havia vist massa pel·lícules en què els morts mosseguen les cames dels qui s’atreveixen a profanar-los.
En qualsevol cas, ara estava dins el cementiri i la qüestió era com passaria la nit.
La lluna projectava l’ombra dels vells xiprers a l’interior del recinte. El silenci era absolut. Vaig recordar el vers de Bécquer: “Dios mío, !qué solos se quedan los muertos!”, la qual cosa certament no va fer que em tranquil·litzés.
Abans de sucumbir al pànic, vaig recórrer a la meva part més racional a fi de no convertir la prova en un malson abans d’hora. El primer que havia de fer era trobar un lloc mínimament còmode on passar la nit.
Mentre passejava, prudent, entre els blocs de nínxols i les poques tombes horitzontals, em vaig adonar que el cementiri de Teià era realment petit. Amb prou feines uns quants carrers deserts i algun xiprer isolat.
Aquell lloc era poc inspirador per passar l’eternitat.
El sector més urbanitzat del cementiri no mostrava cap lloc decent per dormir, de manera que vaig explorar una esplanada buida amb un parell de cúpules a la part del darrere.
Francesc Miralles, Retrum
Eren gairebé les cinc quan vam tornar a pujar el pendent del cementiri, un vell ritu que arrossegava en ell mateix una malenconia insuportable.
Dos grups de corbs es creuaven en el cel gris, que es fonia amb el mar de plom de novembre. Protegits pels nostres abrics llargs, vam seure al promontori des del qual es veia la immensitat marina fins al límit de l’horitzó.
Francesc Miralles, Retrum
Quan vaig veure el Robert assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la tàpia del cementiri, vaig tenir una sensació de déjà vu. Era ben bé com si ell sempre hagués estat allà i la meva missió no fos altra que anar a trobar-lo.
Vaig arribar ben abillat per al ritual, fos quin fos. A mig camí m’havia aturat per maquillar-me – havia trobat les pólvores – i per pintar-me els llavis de morat. Portava fins i tot la flor lila a la solapa, encara que les meves preguntes no anaven dirigides a cap difunt.
I un ganivet de cuina a la butxaca.
La lluna despuntava entre els xiprers quan em vaig deixar veure, amb pas tranquil, com un cavaller que, després de passar tota mena de perills, ha deixat de témer la mort.
Francesc Miralles, Retrum
Vaig encarar amb la mirada el mur del cementiri, que per primera vegada em va semblar un lloc hostil. Tot i això, vaig preguntar:
- No hi entrem? El Robert ja sap on som.
-Sospitem que aquí dins hi ha algú –va xiuxiuejar l’Alèxia, mentre obria a la nit els seus ulls immensos.
-Encara més motiu per entrar-hi.
Després d’aquesta bravata no podia fer-me enrere, de manera que vaig agafar impuls i vaig saltar la tàpia, tot aterrant sobre l’única llosa horitzontal. Allà havia trobat el guant de l’Àlexia la primera vegada, i també m’havia servit de llit la primera nit que havia passat al cementiri.
Això no obstant, un cop a l’altra banda, em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Un silenci tibant flotava pertot arreu, com si ni tan sols el vent gosés manifestar-se.
Vaig recordar les notícies sobre vàndals destrossant tombes i la imatge sinistra de la violeta ensangonada.
Em vaig adonar, mentre em travessava un calfred, que no duia cap arma per defensar-me en cas que els nostres enemics, fossin qui fossin, estiguessin allà. Tot i així, em vaig endinsar com una ombra pels carrers del cementiri.
La part del recinte que ocupaven els nínxols i unes quantes tombes que eren només pilons de terra – de jueus, pels que semblava- era relativament petita, de manera que de seguida vaig comprovar que jo era l’únic viu.
Em vaig estimar més no aventurar-me massa a la zona del darrere. Allà hi havia una capella clausurada i unes quantes construccions modernes –no sabia ben bé per a què servien – que eren idònies per a una emboscada.
Quan vam arribar al cementiri, dues espelmes enceses a banda i banda de la porta em van posar immediatament en guàrdia. Retrum no havia previst cap ritual des d’aquella nit de confidències. D’altra banda, els pàl·lids mai no deixàvem senyals per indicar que érem allà dins.
- És increïblement romàntic – va dir ella, abastant amb la mirada els xiprers enormes i després la porta de ferro-.
- En tens la clau?
- Et penses que sóc una mena d’enterramorts o què?. Només tenen clau la policia local i el personal del cementiri.
Vaig arribar fins a les portes del cementiri bressolat per un lent acord de piano, sobre el qual gemegava un violoncel.
En un estat proper a l’èxtasi, vaig seure en un dels graons que portaven a la reixa del cementiri. Davant per davant, quatre xiprers centenaris es dreçaven platejats per la nevada.
Aliè al fred, em vaig cordar l’anorac fins al coll i vaig treure de la bossa una antologia de poemes de Lord Byron.
Era a dins.
L’altra cara del mur era completament llisa, fet que dificultaria molt la sortida. Em podia enfilar pels pisos de nínxols com si fos una escala, però havia vist massa pel·lícules en què els morts mosseguen les cames dels qui s’atreveixen a profanar-los.
En qualsevol cas, ara estava dins el cementiri i la qüestió era com passaria la nit.
La lluna projectava l’ombra dels vells xiprers a l’interior del recinte. El silenci era absolut. Vaig recordar el vers de Bécquer: “Dios mío, !qué solos se quedan los muertos!”, la qual cosa certament no va fer que em tranquil·litzés.
Abans de sucumbir al pànic, vaig recórrer a la meva part més racional a fi de no convertir la prova en un malson abans d’hora. El primer que havia de fer era trobar un lloc mínimament còmode on passar la nit.
Mentre passejava, prudent, entre els blocs de nínxols i les poques tombes horitzontals, em vaig adonar que el cementiri de Teià era realment petit. Amb prou feines uns quants carrers deserts i algun xiprer isolat.
Aquell lloc era poc inspirador per passar l’eternitat.
El sector més urbanitzat del cementiri no mostrava cap lloc decent per dormir, de manera que vaig explorar una esplanada buida amb un parell de cúpules a la part del darrere.
Francesc Miralles, Retrum
Eren gairebé les cinc quan vam tornar a pujar el pendent del cementiri, un vell ritu que arrossegava en ell mateix una malenconia insuportable.
Dos grups de corbs es creuaven en el cel gris, que es fonia amb el mar de plom de novembre. Protegits pels nostres abrics llargs, vam seure al promontori des del qual es veia la immensitat marina fins al límit de l’horitzó.
Francesc Miralles, Retrum
Quan vaig veure el Robert assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la tàpia del cementiri, vaig tenir una sensació de déjà vu. Era ben bé com si ell sempre hagués estat allà i la meva missió no fos altra que anar a trobar-lo.
Vaig arribar ben abillat per al ritual, fos quin fos. A mig camí m’havia aturat per maquillar-me – havia trobat les pólvores – i per pintar-me els llavis de morat. Portava fins i tot la flor lila a la solapa, encara que les meves preguntes no anaven dirigides a cap difunt.
I un ganivet de cuina a la butxaca.
La lluna despuntava entre els xiprers quan em vaig deixar veure, amb pas tranquil, com un cavaller que, després de passar tota mena de perills, ha deixat de témer la mort.
Francesc Miralles, Retrum
Vaig encarar amb la mirada el mur del cementiri, que per primera vegada em va semblar un lloc hostil. Tot i això, vaig preguntar:
- No hi entrem? El Robert ja sap on som.
-Sospitem que aquí dins hi ha algú –va xiuxiuejar l’Alèxia, mentre obria a la nit els seus ulls immensos.
-Encara més motiu per entrar-hi.
Després d’aquesta bravata no podia fer-me enrere, de manera que vaig agafar impuls i vaig saltar la tàpia, tot aterrant sobre l’única llosa horitzontal. Allà havia trobat el guant de l’Àlexia la primera vegada, i també m’havia servit de llit la primera nit que havia passat al cementiri.
Això no obstant, un cop a l’altra banda, em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Un silenci tibant flotava pertot arreu, com si ni tan sols el vent gosés manifestar-se.
Vaig recordar les notícies sobre vàndals destrossant tombes i la imatge sinistra de la violeta ensangonada.
Em vaig adonar, mentre em travessava un calfred, que no duia cap arma per defensar-me en cas que els nostres enemics, fossin qui fossin, estiguessin allà. Tot i així, em vaig endinsar com una ombra pels carrers del cementiri.
La part del recinte que ocupaven els nínxols i unes quantes tombes que eren només pilons de terra – de jueus, pels que semblava- era relativament petita, de manera que de seguida vaig comprovar que jo era l’únic viu.
Em vaig estimar més no aventurar-me massa a la zona del darrere. Allà hi havia una capella clausurada i unes quantes construccions modernes –no sabia ben bé per a què servien – que eren idònies per a una emboscada.
Quan vam arribar al cementiri, dues espelmes enceses a banda i banda de la porta em van posar immediatament en guàrdia. Retrum no havia previst cap ritual des d’aquella nit de confidències. D’altra banda, els pàl·lids mai no deixàvem senyals per indicar que érem allà dins.
- És increïblement romàntic – va dir ella, abastant amb la mirada els xiprers enormes i després la porta de ferro-.
- En tens la clau?
- Et penses que sóc una mena d’enterramorts o què?. Només tenen clau la policia local i el personal del cementiri.
Als Cementiris de Teià, Alella i El Masnou
La presència del meu pare, vestit de carrer i amb els braços plegats, no resultava gens tranquil·litzadora.
Que fes servir am mi un to de veu reposat tampoc no era cap bon senyal.
- Estic escoltant la ràdio. La policia ha ocupat els cementiris de Teià, Alella i el Masnou, perquè els veïns han denunciat una baralla de bandes.
Em va mirar de dalt a baix per constatar el que en el seu insomni ja havia pressuposat. Després, amb un to dolorosament cínic, em va preguntar:
- Què? Qui ha guanyat? Suposo que tampoc no tens res a veure amb l’incendi de l’església... Tot el poble està terroritzat i demà al matí, quan la policia ja ho tingui tot lligat, no dubtis que vindran a agafar-te.
Que fes servir am mi un to de veu reposat tampoc no era cap bon senyal.
- Estic escoltant la ràdio. La policia ha ocupat els cementiris de Teià, Alella i el Masnou, perquè els veïns han denunciat una baralla de bandes.
Em va mirar de dalt a baix per constatar el que en el seu insomni ja havia pressuposat. Després, amb un to dolorosament cínic, em va preguntar:
- Què? Qui ha guanyat? Suposo que tampoc no tens res a veure amb l’incendi de l’església... Tot el poble està terroritzat i demà al matí, quan la policia ja ho tingui tot lligat, no dubtis que vindran a agafar-te.
Al Cementiri d’ El Masnou
En comprovar que la súcube agafava un carrer ascendent en direcció a l’autopista, de cop i volta vaig entendre on anava.
- No cal que ens hi matem... – vaig dir, esbufegant-. Sé on pretén amagar-se: al cementiri del Masnou.
El Robert em va dirigir una mirada de preocupació. Mai no havíem volgut entrar en aquell cementiri perquè estava envoltat de blocs de pisos. Havíem d’actuar amb molta prudència si no volíem disparar l’alarma entre els veïns.
- No cal que ens hi matem... – vaig dir, esbufegant-. Sé on pretén amagar-se: al cementiri del Masnou.
El Robert em va dirigir una mirada de preocupació. Mai no havíem volgut entrar en aquell cementiri perquè estava envoltat de blocs de pisos. Havíem d’actuar amb molta prudència si no volíem disparar l’alarma entre els veïns.
Al Cementiri d’Horta
Eren gairebé les vuit quan vaig arribar a les portes del cementiri d’Horta. Per arribar fins allà havia agafat el tren cap a Barcelona i m’havia empassat gairebé una hora de metro. I el pitjor era que, pel que semblava, havia fet un viatge per no res.
Tot i que era el cementiri més petit de Barcelona, els murs eren massa alts per poder saltar cap a l’altra banda. Feia dues hores que el recinte era tancat i no s’hi veia ni una ànima.
(...)
La proximitat del mes de juny feia que encara hi hagués claror a aquelles hores, fet que em va permetre passejar pel cementiri abans d’aturar-me al lloc escollit. A més d’una església neoclàssica, hi havia alguns panteons que feien por. Però el que em va impressionar més van ser les restes del que havia estat una sumptuosa tomba amb la seva escultura. A una banda del camí, vaig trobar-hi un àngel de pedra esmicolat, juntament am trossos de làpida. Sens dubte, la destrossa era obra de vàndals.
Francesc Miralles, Retrum
Estimat Julià,
Han passat ja tres anys des d’aquell diumenge que mai no devia haver existit. T’escric aquesta carta abans d’agermanar-me amb tu en aquest cementiri desolat i fred.
El funcionari ha tancat la porta i ni tan sols no he hagut d’amagar-me. Està tan acostumat a les meves visites que, per a ell, m’he convertit en una escultura més d’aquest cementiri urbà. He deixat d’importar-li. I millor que sigui així.
Abans d’embolcallar-me amb la manta per protegir-me del fred de fora i del de la meva pròpia ànima, t’escric a la llum d’una espelma. Després, plegaré el paper vegetal en quatre trossos i l’ocultaré rere la flor violeta del meu pit, ben a la vora del cor, tal com van ensenyar-me els pàl·lids.
Et trobo a faltar germà meu. (...)
Teu sempre,
Christian
Francesc Miralles, Retrum 2
Tot i que era el cementiri més petit de Barcelona, els murs eren massa alts per poder saltar cap a l’altra banda. Feia dues hores que el recinte era tancat i no s’hi veia ni una ànima.
(...)
La proximitat del mes de juny feia que encara hi hagués claror a aquelles hores, fet que em va permetre passejar pel cementiri abans d’aturar-me al lloc escollit. A més d’una església neoclàssica, hi havia alguns panteons que feien por. Però el que em va impressionar més van ser les restes del que havia estat una sumptuosa tomba amb la seva escultura. A una banda del camí, vaig trobar-hi un àngel de pedra esmicolat, juntament am trossos de làpida. Sens dubte, la destrossa era obra de vàndals.
Francesc Miralles, Retrum
Estimat Julià,
Han passat ja tres anys des d’aquell diumenge que mai no devia haver existit. T’escric aquesta carta abans d’agermanar-me amb tu en aquest cementiri desolat i fred.
El funcionari ha tancat la porta i ni tan sols no he hagut d’amagar-me. Està tan acostumat a les meves visites que, per a ell, m’he convertit en una escultura més d’aquest cementiri urbà. He deixat d’importar-li. I millor que sigui així.
Abans d’embolcallar-me amb la manta per protegir-me del fred de fora i del de la meva pròpia ànima, t’escric a la llum d’una espelma. Després, plegaré el paper vegetal en quatre trossos i l’ocultaré rere la flor violeta del meu pit, ben a la vora del cor, tal com van ensenyar-me els pàl·lids.
Et trobo a faltar germà meu. (...)
Teu sempre,
Christian
Francesc Miralles, Retrum 2
Al Cementiri de Montjuïc
La notícia del meu pare era inquietant, però no tant com per declarar encara l’estat d’emergència.
Una música hortera de fons em va revelar que em trucava des de casa de la seva amant. Em va tranquil·litzar saber que era a Barcelona i que, en conseqüència, encara no havia d’anar cap a casa.
- Segur que no t’has mogut de Teià?- va insistir.
- Estic davant de La Palma, papa. Què és això que em deies del cementiri?
- He sentit la notícia a la ràdio del cotxe fa un moment. Un grup de salvatges han fet destrosses gravíssimes al cementiri de Montjüic, prop de la tomba de Durruti. La policia ha encerclat la muntanya i està buscant els responsables.
Francesc Miralles, Retrum 2
Una música hortera de fons em va revelar que em trucava des de casa de la seva amant. Em va tranquil·litzar saber que era a Barcelona i que, en conseqüència, encara no havia d’anar cap a casa.
- Segur que no t’has mogut de Teià?- va insistir.
- Estic davant de La Palma, papa. Què és això que em deies del cementiri?
- He sentit la notícia a la ràdio del cotxe fa un moment. Un grup de salvatges han fet destrosses gravíssimes al cementiri de Montjüic, prop de la tomba de Durruti. La policia ha encerclat la muntanya i està buscant els responsables.
Francesc Miralles, Retrum 2
Al Cementiri del Poblenou
El cementiri de Poblenou tenia un massís pòrtic d’entrada amb columnes que feien pensar en un temple egipci. En travessar-lo, vaig trobar-hi un grup d’unes quinze persones. Els parlava un home amb vestit que duia a la mà una torxa, tot i que encara no s’havia extingit el dia.
Va interrompre el seu discurs un moment i em va preguntar:
- Ets de la ruta nocturna?
- No, he vingut pel meu compte.
- Em sap greu dir-te que el cementiri és tancat. Només poden entrar els de la ruta.
- Llavors m’apunto a la ruta nocturna.
Pels mormols de protesta, vaig entendre que calia inscriure-s’hi prèviament i pagar una entrada per formar part de l’expedició. Però una dona grassa, que semblava que tenia influència en el grup, va dir:
- Que vingui, si vol. Cal ensenyar als joves on acaba tot això.
Tot seguit, l’home del vestit va indicar amb un moviment de cap que el seguíssim. La meva primera impressió va ser que el recinte era gegantí, fet que el nostre solemne guia es va encarregar de confirmar_
- Aquest cementiri, que és el més antic de Barcelona, té més de trenta mil sepultures. Encara que costi imaginar-lo, al seu inici era un lloc considerat perillós per a la gent de la ciutat. El van construir a un parell de quilòmetres de la civilització i els llops campaven lliurement entre les tombes. Ni tan sols l’Església tenia el control del que s’enterrava aquí.
Mentre la claror del dia anava morint, els visitants admiraven a la llum de les torxes les sumptuoses capelles i els panteons edificats per grans famílies de la indústria tèxtil.
El guia va prosseguir amb l’explicació:
- Els burgesos competien entre ells contractant els millors escultors i arquitectes per aixecar la seva última llar. L’ostentació va arribar fins a tal punt que avui aquí podem trobar un panteó amb ascensor, potser perquè algun difunt pugui baixar a l’infern sense cansar-se. Malauradament, és de propietat privada i no es pot visitar.
El tour es va aturar davant la tomba de Francesc Canals, on al cap de mitja hora m’havia citat amb els pàl·lids. El meu pla era retardar-me discretament quan el guia hagués acabat les seves explicacions. La làpida era a vessar d’espelmes, figuretes de sants, retrats i notes escrites per als visitants.
- Vostès es preguntaran per què hi ha tanta devoció al voltant de la tomba d’un noi que va morir quan tenia dinou anys. Jo els explicaré la història. Francesc Canals va morir el 27 de juliol de 1899 després de predir el dia de la seva mort als seus companys dels magatzems El Siglo.
(...)
- Això de les prediccions era un costum molt normal del noi – va continuar el guia -. Encertava tant que tothom li preguntava sobre el futur. Com que, a més a més, tenia fama de ser molt bona persona, en morir li van posar el sobrenom d’el Santet i va córrer el rumor que concedia favors als qui visitaven la serva tomba. La cosa devia funcionar, perquè de sobte la notícia va córrer per tota la ciutat i el cementiri es va omplir de gent que li demanava coses. Encara es fa avui, cent anys després.
Francesc Miralles, Retrum
Havíem tornat a penetrar en el cementiri. Des de la nit tràgica de Highgate, no m’havia acostat ni tan sols al petit fossar de Teià. M’havia refugiat en el sepulcre de la meva habitació, perquè res de la meva vida anterior tenia sentit sense l’Alèxia.
Ara, però era diferent. Retrum s’havia aplegat de nou per venjar la seva mort. Després de saltar la tàpia per un punt accessible, havíem caminat sota la lluna de novembre fins al racó del Santet. Algunes espelmes de devots encara brillaven en la foscor com llumenetes.
La nit era temperada, de manera que el Robert es va treure l’abric llarg i el va estendre damunt del terra perquè ens hi asseguéssim. Continuava sent un gentleman.
Per la seva part, la Lorena va obrir les seves potingues per tornar a convertir-me en un pàl·lid.
Mentre les flames del Santet espetegaven tot consumint les restes de la cera, vaig decidir prendre la iniciativa perquè es parlés d’una vegada del que ens havia reunit allà.
Francesc Miralles, Retrum
Era gairebé mitjanit quan em vaig dirigir com una ombra feliç al cementiri del Poblenou. L’Alèxia havia desaparegut com una fada abans que es fes de dia, però el meu cor sabia que la tornaria a veure molt aviat.
(...)
Vaig saltar el mur del cementiri pel punt dèbil que hi havia detectat la Lorena i vaig buscar sense presses el meu camí entre les ombres. Com un vampir que vol tornar a provar la sang després d’una llarga abstinència, em va envair una sobtada pau – també per qui m’esperava ben a la vora – mentre m’orientava cap al mausoleu abandonat on ens havíem citat.
La lluna brillava sobre la nit gelada i fins i tot permetia llegir els noms de les làpides. Em vaig entretenir investigant els vestigis del sector protestant, en allò que aleshores se’n deia Cementiri de l’Est. En el moment àlgid del tèxtil, quan hi havia nombroses factories i tallers en aquella banda de Barcelona, van arribar a la ciutat famílies anglosaxones, en les quals hi havia enginyers i tècnics de diversos rangs.
Em vaig aturar davant d’un àngel amputat sota el qual reposava una noia amb el preciós nom de Violet Rose Alexander, morta amb disset anys a causa d’alguna epidèmia de l’època.
Després em vaig encaminar cap a una zona del cementiri plena de mausoleus abandonats, que recordava llunyanament Highgate. Com si les famílies haguessin arrencat els morts de les seves tombes per endur-se’ls, a l’interior d’aquests edificis funeraris tot era devastació, fins i tot hi havia les restes d’algunes pintades obscenes.
Francesc Miralles, Retrum 2
La conversa havia instal·lat en l’ambient un halo de fatalitat, tot i que cadascú pel seu compte va tractar de dissipar aquell mal presagi.
La Lorena va proposar que visitéssim El petó de la Mort, una sinistra escultura que, després del Santet, era la peça més cèlebre d’aquell cementiri.
(...)
Com a cop d’efecte per distreure’ns, el Robert es va oferir a fer-nos una classe magistral sobre l’obra, tot just abans que accedíssim a la talaia on hi havia la tomba i l’escultura.
Es va treure dos fulls plegats de la butxaca i ens va demanar que l’escoltéssim. Enfilat a una tomba destrossada, va imprimir un to teatral al seu discurs.
- Aquesta obra mestra de l’art funerari es compon d’un esquelet alat que fa un petó d’intensitat gairebé eròtica a les temples d’un noi que defalleix.
- Ja ho sabem, profe – va dir la Lorena, amb to burleta-. Hem vist l’escultura milers de cops. Fins i tot la porto com a foto de carnet a la meva cartera.
- Fantàstic, però jo us vull explicar la història que hi ha rere aquest monument macabre.. – va callar un instant a fi de captar la nostra atenció-. Cap al 1030, la família Llaudet va patir la mort d’un fill a la flor de la joventut. Els pares fan encarregar una escultura per a la seva tomba que representés uns versos de Jacint Verdaguer que casaven amb el seu estat d’ànim. Pots llegir-los Alèxia?. La teva veu és molt més maca que la meva.
- Collonades – va dir l’Alèxia mentre li arrencava un dels fulls.
La meva vampiressa etèria va aproximar el ciri encès al poema per tal de començar la lectura. La vaig notar una mica nerviosa i jo en sabia ben bé el motiu. La nit abans m’havia posat una cançó amb text del mateix poeta del segle XIX, qui, a més, havia estat sacerdot. Que tornés a parèixer com a inspirador d’aquella tomba sinistra només podia ser un mal presagi.
Va començar a declamar amb veu suau i fosca:
Francesc Miralles, Retrum 2
Va interrompre el seu discurs un moment i em va preguntar:
- Ets de la ruta nocturna?
- No, he vingut pel meu compte.
- Em sap greu dir-te que el cementiri és tancat. Només poden entrar els de la ruta.
- Llavors m’apunto a la ruta nocturna.
Pels mormols de protesta, vaig entendre que calia inscriure-s’hi prèviament i pagar una entrada per formar part de l’expedició. Però una dona grassa, que semblava que tenia influència en el grup, va dir:
- Que vingui, si vol. Cal ensenyar als joves on acaba tot això.
Tot seguit, l’home del vestit va indicar amb un moviment de cap que el seguíssim. La meva primera impressió va ser que el recinte era gegantí, fet que el nostre solemne guia es va encarregar de confirmar_
- Aquest cementiri, que és el més antic de Barcelona, té més de trenta mil sepultures. Encara que costi imaginar-lo, al seu inici era un lloc considerat perillós per a la gent de la ciutat. El van construir a un parell de quilòmetres de la civilització i els llops campaven lliurement entre les tombes. Ni tan sols l’Església tenia el control del que s’enterrava aquí.
Mentre la claror del dia anava morint, els visitants admiraven a la llum de les torxes les sumptuoses capelles i els panteons edificats per grans famílies de la indústria tèxtil.
El guia va prosseguir amb l’explicació:
- Els burgesos competien entre ells contractant els millors escultors i arquitectes per aixecar la seva última llar. L’ostentació va arribar fins a tal punt que avui aquí podem trobar un panteó amb ascensor, potser perquè algun difunt pugui baixar a l’infern sense cansar-se. Malauradament, és de propietat privada i no es pot visitar.
El tour es va aturar davant la tomba de Francesc Canals, on al cap de mitja hora m’havia citat amb els pàl·lids. El meu pla era retardar-me discretament quan el guia hagués acabat les seves explicacions. La làpida era a vessar d’espelmes, figuretes de sants, retrats i notes escrites per als visitants.
- Vostès es preguntaran per què hi ha tanta devoció al voltant de la tomba d’un noi que va morir quan tenia dinou anys. Jo els explicaré la història. Francesc Canals va morir el 27 de juliol de 1899 després de predir el dia de la seva mort als seus companys dels magatzems El Siglo.
(...)
- Això de les prediccions era un costum molt normal del noi – va continuar el guia -. Encertava tant que tothom li preguntava sobre el futur. Com que, a més a més, tenia fama de ser molt bona persona, en morir li van posar el sobrenom d’el Santet i va córrer el rumor que concedia favors als qui visitaven la serva tomba. La cosa devia funcionar, perquè de sobte la notícia va córrer per tota la ciutat i el cementiri es va omplir de gent que li demanava coses. Encara es fa avui, cent anys després.
Francesc Miralles, Retrum
Havíem tornat a penetrar en el cementiri. Des de la nit tràgica de Highgate, no m’havia acostat ni tan sols al petit fossar de Teià. M’havia refugiat en el sepulcre de la meva habitació, perquè res de la meva vida anterior tenia sentit sense l’Alèxia.
Ara, però era diferent. Retrum s’havia aplegat de nou per venjar la seva mort. Després de saltar la tàpia per un punt accessible, havíem caminat sota la lluna de novembre fins al racó del Santet. Algunes espelmes de devots encara brillaven en la foscor com llumenetes.
La nit era temperada, de manera que el Robert es va treure l’abric llarg i el va estendre damunt del terra perquè ens hi asseguéssim. Continuava sent un gentleman.
Per la seva part, la Lorena va obrir les seves potingues per tornar a convertir-me en un pàl·lid.
Mentre les flames del Santet espetegaven tot consumint les restes de la cera, vaig decidir prendre la iniciativa perquè es parlés d’una vegada del que ens havia reunit allà.
Francesc Miralles, Retrum
Era gairebé mitjanit quan em vaig dirigir com una ombra feliç al cementiri del Poblenou. L’Alèxia havia desaparegut com una fada abans que es fes de dia, però el meu cor sabia que la tornaria a veure molt aviat.
(...)
Vaig saltar el mur del cementiri pel punt dèbil que hi havia detectat la Lorena i vaig buscar sense presses el meu camí entre les ombres. Com un vampir que vol tornar a provar la sang després d’una llarga abstinència, em va envair una sobtada pau – també per qui m’esperava ben a la vora – mentre m’orientava cap al mausoleu abandonat on ens havíem citat.
La lluna brillava sobre la nit gelada i fins i tot permetia llegir els noms de les làpides. Em vaig entretenir investigant els vestigis del sector protestant, en allò que aleshores se’n deia Cementiri de l’Est. En el moment àlgid del tèxtil, quan hi havia nombroses factories i tallers en aquella banda de Barcelona, van arribar a la ciutat famílies anglosaxones, en les quals hi havia enginyers i tècnics de diversos rangs.
Em vaig aturar davant d’un àngel amputat sota el qual reposava una noia amb el preciós nom de Violet Rose Alexander, morta amb disset anys a causa d’alguna epidèmia de l’època.
Després em vaig encaminar cap a una zona del cementiri plena de mausoleus abandonats, que recordava llunyanament Highgate. Com si les famílies haguessin arrencat els morts de les seves tombes per endur-se’ls, a l’interior d’aquests edificis funeraris tot era devastació, fins i tot hi havia les restes d’algunes pintades obscenes.
Francesc Miralles, Retrum 2
La conversa havia instal·lat en l’ambient un halo de fatalitat, tot i que cadascú pel seu compte va tractar de dissipar aquell mal presagi.
La Lorena va proposar que visitéssim El petó de la Mort, una sinistra escultura que, després del Santet, era la peça més cèlebre d’aquell cementiri.
(...)
Com a cop d’efecte per distreure’ns, el Robert es va oferir a fer-nos una classe magistral sobre l’obra, tot just abans que accedíssim a la talaia on hi havia la tomba i l’escultura.
Es va treure dos fulls plegats de la butxaca i ens va demanar que l’escoltéssim. Enfilat a una tomba destrossada, va imprimir un to teatral al seu discurs.
- Aquesta obra mestra de l’art funerari es compon d’un esquelet alat que fa un petó d’intensitat gairebé eròtica a les temples d’un noi que defalleix.
- Ja ho sabem, profe – va dir la Lorena, amb to burleta-. Hem vist l’escultura milers de cops. Fins i tot la porto com a foto de carnet a la meva cartera.
- Fantàstic, però jo us vull explicar la història que hi ha rere aquest monument macabre.. – va callar un instant a fi de captar la nostra atenció-. Cap al 1030, la família Llaudet va patir la mort d’un fill a la flor de la joventut. Els pares fan encarregar una escultura per a la seva tomba que representés uns versos de Jacint Verdaguer que casaven amb el seu estat d’ànim. Pots llegir-los Alèxia?. La teva veu és molt més maca que la meva.
- Collonades – va dir l’Alèxia mentre li arrencava un dels fulls.
La meva vampiressa etèria va aproximar el ciri encès al poema per tal de començar la lectura. La vaig notar una mica nerviosa i jo en sabia ben bé el motiu. La nit abans m’havia posat una cançó amb text del mateix poeta del segle XIX, qui, a més, havia estat sacerdot. Que tornés a parèixer com a inspirador d’aquella tomba sinistra només podia ser un mal presagi.
Va començar a declamar amb veu suau i fosca:
Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sang s’atura i glaça
i l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.
Francesc Miralles, Retrum 2
Les lectures del Christian
- El teu pare m’ha parlat molt bé de tu. Diu que llegeixes tot el que et cau a les mans.
- És la meva manera de continuar viu. Quan tinc ganes de suïcidar-me, obro un llibre i em dic que no ho faré fins que arribi a l’última pàgina. Enllaço l’última pàgina amb la primera d’un altre llibre i així vaig tirant.
El meu pare em va etzibar una puntada de peu per sota la taula, com a advertiment que no li havia agradat gens la meva resposta.
- Em sembla fantàstic – va dir la Gina, agafant la copa de vi amb elegància -. A la teva edat, és molt millor refugiar-se en els llibres que anar a les discoteques, on tothom va drogat.
Francesc Miralles, Retrum 2
- És la meva manera de continuar viu. Quan tinc ganes de suïcidar-me, obro un llibre i em dic que no ho faré fins que arribi a l’última pàgina. Enllaço l’última pàgina amb la primera d’un altre llibre i així vaig tirant.
El meu pare em va etzibar una puntada de peu per sota la taula, com a advertiment que no li havia agradat gens la meva resposta.
- Em sembla fantàstic – va dir la Gina, agafant la copa de vi amb elegància -. A la teva edat, és molt millor refugiar-se en els llibres que anar a les discoteques, on tothom va drogat.
Francesc Miralles, Retrum 2
Subscriure's a:
Missatges (Atom)