Teià

El primer cop que vaig sentir aquella veu va ser un capvespre d'hivern. Havia pujat el pendent del cementiri del poble, que era cobert per una fina capa de neu. Faltaven pocs dies perquè acabessin les vacances de Nadal i em sentia ja força fastiguejat de les reunions amb la família. Pel camí, no vaig trobar ni una ànima, només les petjades de les aus, que grallaven cap al cel crepuscular.

Sabia que el cementiri era tancat a aquella hora, però m'agradava la vista privilegiada sobre el Mediterrani. Teià és un poble dreçat en una muntanya davant del mar. Amb tot, com està lleugerament enfonsat, el "gran blau" no es veu si no t'enfiles a un promontori, com ara el cementiri".

Francesc Miralles, Retrum




Havia arribat a Teià als catorze anys amb fums de senyoret de gran ciutat. M’escandalitzava que no hi hagués cap cine on es poguessin veure les novetats de la cartellera, o que tan sols hi hagués una botiga de queviures per comprar aliments i begudes. Pel que fa als pocs bars del poble, els evitava com la pesta perquè em sentia observat per la parròquia local.

Ras i curt: estava mort de fàstic

Francesc Miralles, Retrum

Als Cementiris de Teià, Alella i El Masnou

La presència del meu pare, vestit de carrer i amb els braços plegats, no resultava gens tranquil·litzadora.

Que fes servir am mi un to de veu reposat tampoc no era cap bon senyal.

- Estic escoltant la ràdio. La policia ha ocupat els cementiris de Teià, Alella i el Masnou, perquè els veïns han denunciat una baralla de bandes.

Em va mirar de dalt a baix per constatar el que en el seu insomni ja havia pressuposat. Després, amb un to dolorosament cínic, em va preguntar:

- Què? Qui ha guanyat? Suposo que tampoc no tens res a veure amb l’incendi de l’església... Tot el poble està terroritzat i demà al matí, quan la policia ja ho tingui tot lligat, no dubtis que vindran a agafar-te.