Els llibres del Cristian III

Los Cantos de Maldoror. Isidore de Lautréamont

Tan extraña como original y fascinante es la imaginación delirante y abismal que se materializa en este libro a la sombra de la genialidad de Isidore Ducasse (1846-1870), autor que alcanzó la celebridad a través de su seudónimo “Conde de Lautréamont“, un mito literario que se alza solitario sobre los pilares de una amplia bibliografía que lo sitúa en el registro de los autores más controvertidos, discutidos y estudiados en la actualidad. Lautréamont, ese fantasma fiel a su manera invisible de aparecer, desgarra la lucidez del lector y decreta la quiebra de la racionalidad al servirse de la lógica del absurdo para atacar con furia la propia alteridad, que se expresa en el sistema del libro como provocación a las tradiciones o como seducción lingüística. En esa obra cifrada e impregnada de códigos, es soberano el arte literario, y lo que en ella se respira es el aire insalubre de atmósferas pantanosas y sombrías que sofocan y perturban incluso a los lectores habituados a las largas jornadas del pensamiento. Construida en forma de relatos imaginados, la obra de Ducasse amplía las posibilidades de la ficción y de las estructuras dramáticas lineales y, al mismo tiempo, desarticula, de golpe, el paradigma de la narrativa dramática estructurada sobre los pilares de la lógica aristotélica con planteamiento, nudo y desenlace. Y fue más lejos aún: transformó la palabra en entidad sonora, y la metáfora en entidad pensante. Lautréamont, un anticanónico que irguió sobre sus propios huesos una catedral de metáforas, es elevado ahora a la categoría de clásico universal, y en esta nueva traducción, de la mano de Manuel Serrat Crespo, se analiza la influencia del español, como primera lengua del autor, lo que le llevó a sembrar su obra de hispanos que daban una sonoridad más extraña aún a esa “lava líquida“ que son sus textos.

El llibre a la xarxa de biblioteques

Isidore de Lautréamont a la viquipèdia

Aquest és el llibre que en Cristian li regala a l'Alba a Retrum.

Els llibres del Cristian II

El vampir. John William Polidori

Juny de 1816 a Villa Diodati, una mansió vora el llac Leman (Suïssa). Quan lord Byron va proposar als seus convidats que cadascú escrivís una història de terror per matar l’avorriment —el mal temps els impedia sortir de la mansió—, ningú no podia imaginar que dos d’aquells relats passarien a la història de la literatura universal: Frankenstein, de Mary Shelley, i El vampir, de John William Polidori, aleshores metge personal de Byron.

A El vampir Polidori transforma una figura del folklore europeu en el vampir lord Ruthven, un personatge aristocràtic, sofisticat, seductor i amb poders sobrenaturals que passarà a l’imaginari col·lectiu de tota la humanitat. Al llarg del segle xix la narració tindrà nombroses edicions i traduccions i influirà decisivament en totes les obres posteriors sobre vampirs, especialment Dràcula de Bram Stoker.

El llibre a la xarxa de biblioteques

John William Polidori a la viquipèdia

"No va ser fins al dimarts al migdia que vaig aconseguir que l'Alba respongués al mòbil. A la pausa de l'institut, havia pujat fins al promontori del cementiri per llegir El vampir de Polidori sota els xiprers."

Els llibres del Cristian I

L'escuma dels dies. Boris Vian

L'escuma dels dies podria ser una història d'amor trista, si no fos també una crítica sagnant a la religió i l'obsessió pel treball o una sàtira contra l'existencialisme de Jean-Paul Sartre, convertit a la novel·la en Jean-Sol Partre. Hi ha qui hi veurà també un conte de fades trist, amb ratolins que endrecen la cuina, cases que es fan petites i nenúfars malignes que creixen al pit de la jove protagonista. I d'altres hi trobaran una estimulant novel·la d'anticipació científica, amb invents tan suggeridors com el piano-bar o l'arrenca-cors, i un homenatge explícit al cinema mut… Tot això (i molt més) és L'escuma dels dies, una de les grans fites de la literatura contemporània i, alhora, una d'aquelles lectures mítiques que t'acompanya tota la vida.

El llibre a la xarxa de biblioteques

Boris Vian a la Viquipèdia

"Sota el paper ple d'estels va aparèixer un exemplar de L'escuma dels dies, de Boris Vian. A la coberta es veia un nenúfar en un estany d'aigües verdes. Em vaig apropar el llibre al nas per olorar-ne el paper, un costum que havia adquirit feia poc."

Cementiri de Teià - Gerard Rosés - La Unió

El dissabte a la tarda vaig ser víctima d’un sobtat atac de melancolia. Havia anat al promontori del cementiri a rellegir Berenice, un conte d’Edgar Allan Poe en el qual es conjuga, un cop més, l’amor i la mort.

En acabar-ne la lectura, vaig elevar la mirada. El dia s’allargava cada cop més; el cel s’havia tenyit de malva i era travessat per un grup nombrós d’aus. Va ser aleshores quan vaig sentir una sobtada tristesa, perquè em vaig adonar que aquells ocells sabien cap a on anaven, mentre que jo havia perdut totalment el rumb.

Des que m’havia desconnectat de Retrum – més ben dit: ells s’havien desconnectat de mi -, l’únic que donava sentit a la meva vida s’havia volatilitzat.

Un cop va arribar el crepuscle, vaig baixar el pendent cap al passeig de la Riera, on vaig distingir una presència coneguda. Davant del centre cultural la Unió, el pintor havia muntat una càmera amb trípode. Vaig suposar que filmava els colors que precedeixen la nit.

En veure’m, el seu somriure em va indicar que havia endevinat d’on venia.

- No et canses mai de voltar per aquest cementiri?

Francesc Miralles, Retrum

Al SI Turó d’en Baldiri

Era el mes de febrer i, després d’uns dies de relativa bonança, el fred i la neu havien tornat a Teià. Aquell ambient gèlid i borrascós sintonitzava meravellosament amb el meu estat d’ànim. Em vaig escapar de l’institut una hora abans que acabessin les classes, a fi de caminar sota la llum daurada del crepuscle.

Aquella fugida discreta no va passar desapercebuda a l’Alba, la meva companya de pupitre. Havia escollit seure al seu costat perquè tenia la rara virtut de no fer preguntes. Era una noia tranquil·la i senzilla. A la classe, la consideraven una hippy: portava els cabells rossos recollits en una cua de cavall i vestia sempre jerseis amples i texans

Eren les nou tocades quan, ple de fàstic, vaig acabar de recórrer el pendent fins a l’institut de Teià, un edifici modern encimbellat en un vessant enfront del mar.

Feia tard a classe d’anglès, de manera que vaig guardar la manta en una taquilla del gimnàs i em vaig dirigir indolent cap a l’aula del primer pis.

Ser el marginat de l’escola, per no dir del poble, té els seus avantatges. El professor no em va reprendre en veure’m empènyer la porta sense cap disculpa. Vaig seure entre els alumnes somnolents, i això que ells havien dormit en un llit sota cobert.

El divendres va tenir com a novetat la visita a l’institut d’una celebritat de la literatura, la Care Santos.

Havíem llegit una novel·la seva de terror, L’amo de les ombres, que havia acompanyat les meves nits d’insomni des que l’Alèxia era de viatge.

(...)

La pregunta del Fede, el millor alumne de la classe des que l’Alba s’havia relaxat, em va treure momentàniament del pou de la malencolia.

- Com es crea el suspens?

La Care li va dirigir una mirada inquisidora, com demanant que concretés més la pregunta, cosa que el Fede va fer amb diligència:

- Com s’aconsegueix que una història et mantingui expectant al llarg de tantes pàgines?
- És molt senzill – va respondre la ponent -, sempre que sàpigues com fer-ho, és clar. Es tracta de dosificar la informació. L’escriptor sap tot el que passa a la història, però només te’n dóna una petita part. És com una noia maca que t’ensenya la espatlla nua perquè et fonguis per dins imaginant-ne tota la resta.

Cada alumne del meu curs havia d’elaborar un monogràfic sobre un tema d’interès social. Enfront de les propostes típiques sobre immigració, la crisi o els problemes dels adolescents, havia aconseguit un cop més ser el bitxo raro de la classe en presentar:

El pintor me n'havia donat la idea amb el llibret d’Arthur Rimbaud, que encara no havia tingut temps de llegir.

La meva intenció era fer una història de la foscor des dels poetes aplegats per Verlaine fins avui, passant pel punk, que havia mutat fins a les tribus gòtiques que encara persistien.

Vaig començar la segona classe setmanal de taekwondo amb el peu esquerre, però estava ben lluny d’imaginar les conseqüències que comportaria el nostre ingenu pla.

Després de saludar el meu pare, que muntava guàrdia a la porta de l’institut amb la bossa d’esport a la mà, vaig baixar al gimnàs estressat pel paper que m’havia tocat representar.

Sorprenentment, damunt del tatami només m’esperaven l’instructor i la Nigra, que seguia portant el cinturó blanc tot i el que havia demostrat tres dies abans. La líder dels íscubes em va dedicar una reverència sarcàstica en veure’m entrar.

- Una passa de grip ha noquejat la resta d’alumnes – va explicar el professor amb la llista a la mà -. Heu tingut molta sort, perquè us faré entrenar com lleons.

Les lectures del Christian

- El teu pare m’ha parlat molt bé de tu. Diu que llegeixes tot el que et cau a les mans.
- És la meva manera de continuar viu. Quan tinc ganes de suïcidar-me, obro un llibre i em dic que no ho faré fins que arribi a l’última pàgina. Enllaço l’última pàgina amb la primera d’un altre llibre i així vaig tirant.

El meu pare em va etzibar una puntada de peu per sota la taula, com a advertiment que no li havia agradat gens la meva resposta.

- Em sembla fantàstic – va dir la Gina, agafant la copa de vi amb elegància -. A la teva edat, és molt millor refugiar-se en els llibres que anar a les discoteques, on tothom va drogat.

Francesc Miralles, Retrum 2