El cementiri de Poblenou tenia un massís pòrtic d’entrada amb columnes que feien pensar en un temple egipci. En travessar-lo, vaig trobar-hi un grup d’unes quinze persones. Els parlava un home amb vestit que duia a la mà una torxa, tot i que encara no s’havia extingit el dia.
Va interrompre el seu discurs un moment i em va preguntar:
- Ets de la ruta nocturna?
- No, he vingut pel meu compte.
- Em sap greu dir-te que el cementiri és tancat. Només poden entrar els de la ruta.
- Llavors m’apunto a la ruta nocturna.
Pels mormols de protesta, vaig entendre que calia inscriure-s’hi prèviament i pagar una entrada per formar part de l’expedició. Però una dona grassa, que semblava que tenia influència en el grup, va dir:
- Que vingui, si vol. Cal ensenyar als joves on acaba tot això.
Tot seguit, l’home del vestit va indicar amb un moviment de cap que el seguíssim. La meva primera impressió va ser que el recinte era gegantí, fet que el nostre solemne guia es va encarregar de confirmar_
- Aquest cementiri, que és el més antic de Barcelona, té més de trenta mil sepultures. Encara que costi imaginar-lo, al seu inici era un lloc considerat perillós per a la gent de la ciutat. El van construir a un parell de quilòmetres de la civilització i els llops campaven lliurement entre les tombes. Ni tan sols l’Església tenia el control del que s’enterrava aquí.
Mentre la claror del dia anava morint, els visitants admiraven a la llum de les torxes les sumptuoses capelles i els panteons edificats per grans famílies de la indústria tèxtil.
El guia va prosseguir amb l’explicació:
- Els burgesos competien entre ells contractant els millors escultors i arquitectes per aixecar la seva última llar. L’ostentació va arribar fins a tal punt que avui aquí podem trobar un panteó amb ascensor, potser perquè algun difunt pugui baixar a l’infern sense cansar-se. Malauradament, és de propietat privada i no es pot visitar.
El tour es va aturar davant la tomba de Francesc Canals, on al cap de mitja hora m’havia citat amb els pàl·lids. El meu pla era retardar-me discretament quan el guia hagués acabat les seves explicacions. La làpida era a vessar d’espelmes, figuretes de sants, retrats i notes escrites per als visitants.
- Vostès es preguntaran per què hi ha tanta devoció al voltant de la tomba d’un noi que va morir quan tenia dinou anys. Jo els explicaré la història. Francesc Canals va morir el 27 de juliol de 1899 després de predir el dia de la seva mort als seus companys dels magatzems El Siglo.
(...)
- Això de les prediccions era un costum molt normal del noi – va continuar el guia -. Encertava tant que tothom li preguntava sobre el futur. Com que, a més a més, tenia fama de ser molt bona persona, en morir li van posar el sobrenom d’el Santet i va córrer el rumor que concedia favors als qui visitaven la serva tomba. La cosa devia funcionar, perquè de sobte la notícia va córrer per tota la ciutat i el cementiri es va omplir de gent que li demanava coses. Encara es fa avui, cent anys després.
Francesc Miralles, Retrum
Havíem tornat a penetrar en el cementiri. Des de la nit tràgica de Highgate, no m’havia acostat ni tan sols al petit fossar de Teià. M’havia refugiat en el sepulcre de la meva habitació, perquè res de la meva vida anterior tenia sentit sense l’Alèxia.
Ara, però era diferent. Retrum s’havia aplegat de nou per venjar la seva mort. Després de saltar la tàpia per un punt accessible, havíem caminat sota la lluna de novembre fins al racó del Santet. Algunes espelmes de devots encara brillaven en la foscor com llumenetes.
La nit era temperada, de manera que el Robert es va treure l’abric llarg i el va estendre damunt del terra perquè ens hi asseguéssim. Continuava sent un gentleman.
Per la seva part, la Lorena va obrir les seves potingues per tornar a convertir-me en un pàl·lid.
Mentre les flames del Santet espetegaven tot consumint les restes de la cera, vaig decidir prendre la iniciativa perquè es parlés d’una vegada del que ens havia reunit allà.
Francesc Miralles, Retrum
Era gairebé mitjanit quan em vaig dirigir com una ombra feliç al cementiri del Poblenou. L’Alèxia havia desaparegut com una fada abans que es fes de dia, però el meu cor sabia que la tornaria a veure molt aviat.
(...)
Vaig saltar el mur del cementiri pel punt dèbil que hi havia detectat la Lorena i vaig buscar sense presses el meu camí entre les ombres. Com un vampir que vol tornar a provar la sang després d’una llarga abstinència, em va envair una sobtada pau – també per qui m’esperava ben a la vora – mentre m’orientava cap al mausoleu abandonat on ens havíem citat.
La lluna brillava sobre la nit gelada i fins i tot permetia llegir els noms de les làpides. Em vaig entretenir investigant els vestigis del sector protestant, en allò que aleshores se’n deia Cementiri de l’Est. En el moment àlgid del tèxtil, quan hi havia nombroses factories i tallers en aquella banda de Barcelona, van arribar a la ciutat famílies anglosaxones, en les quals hi havia enginyers i tècnics de diversos rangs.
Em vaig aturar davant d’un àngel amputat sota el qual reposava una noia amb el preciós nom de Violet Rose Alexander, morta amb disset anys a causa d’alguna epidèmia de l’època.
Després em vaig encaminar cap a una zona del cementiri plena de mausoleus abandonats, que recordava llunyanament Highgate. Com si les famílies haguessin arrencat els morts de les seves tombes per endur-se’ls, a l’interior d’aquests edificis funeraris tot era devastació, fins i tot hi havia les restes d’algunes pintades obscenes.
Francesc Miralles, Retrum 2
La conversa havia instal·lat en l’ambient un halo de fatalitat, tot i que cadascú pel seu compte va tractar de dissipar aquell mal presagi.
La Lorena va proposar que visitéssim El petó de la Mort, una sinistra escultura que, després del Santet, era la peça més cèlebre d’aquell cementiri.
(...)
Com a cop d’efecte per distreure’ns, el Robert es va oferir a fer-nos una classe magistral sobre l’obra, tot just abans que accedíssim a la talaia on hi havia la tomba i l’escultura.
Es va treure dos fulls plegats de la butxaca i ens va demanar que l’escoltéssim. Enfilat a una tomba destrossada, va imprimir un to teatral al seu discurs.
- Aquesta obra mestra de l’art funerari es compon d’un esquelet alat que fa un petó d’intensitat gairebé eròtica a les temples d’un noi que defalleix.
- Ja ho sabem, profe – va dir la Lorena, amb to burleta-. Hem vist l’escultura milers de cops. Fins i tot la porto com a foto de carnet a la meva cartera.
- Fantàstic, però jo us vull explicar la història que hi ha rere aquest monument macabre.. – va callar un instant a fi de captar la nostra atenció-. Cap al 1030, la família Llaudet va patir la mort d’un fill a la flor de la joventut. Els pares fan encarregar una escultura per a la seva tomba que representés uns versos de Jacint Verdaguer que casaven amb el seu estat d’ànim. Pots llegir-los Alèxia?. La teva veu és molt més maca que la meva.
- Collonades – va dir l’Alèxia mentre li arrencava un dels fulls.
La meva vampiressa etèria va aproximar el ciri encès al poema per tal de començar la lectura. La vaig notar una mica nerviosa i jo en sabia ben bé el motiu. La nit abans m’havia posat una cançó amb text del mateix poeta del segle XIX, qui, a més, havia estat sacerdot. Que tornés a parèixer com a inspirador d’aquella tomba sinistra només podia ser un mal presagi.
Va començar a declamar amb veu suau i fosca:
Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sang s’atura i glaça
i l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.
Francesc Miralles, Retrum 2
