Al Cementiri de Teià

Un flocs de neu quasi transparents, com plomes d’àngel, van començar a caure mansament. Vaig reduir el pas per gaudir d’aquella sensació mentre posava al meu i-Pod Alina, una delicada peça d’Arvo Pärt.

Vaig arribar fins a les portes del cementiri bressolat per un lent acord de piano, sobre el qual gemegava un violoncel.

En un estat proper a l’èxtasi, vaig seure en un dels graons que portaven a la reixa del cementiri. Davant per davant, quatre xiprers centenaris es dreçaven platejats per la nevada.

Aliè al fred, em vaig cordar l’anorac fins al coll i vaig treure de la bossa una antologia de poemes de Lord Byron.

Era a dins.

L’altra cara del mur era completament llisa, fet que dificultaria molt la sortida. Em podia enfilar pels pisos de nínxols com si fos una escala, però havia vist massa pel·lícules en què els morts mosseguen les cames dels qui s’atreveixen a profanar-los.

En qualsevol cas, ara estava dins el cementiri i la qüestió era com passaria la nit.

La lluna projectava l’ombra dels vells xiprers a l’interior del recinte. El silenci era absolut. Vaig recordar el vers de Bécquer: “Dios mío, !qué solos se quedan los muertos!”, la qual cosa certament no va fer que em tranquil·litzés.

Abans de sucumbir al pànic, vaig recórrer a la meva part més racional a fi de no convertir la prova en un malson abans d’hora. El primer que havia de fer era trobar un lloc mínimament còmode on passar la nit.

Mentre passejava, prudent, entre els blocs de nínxols i les poques tombes horitzontals, em vaig adonar que el cementiri de Teià era realment petit. Amb prou feines uns quants carrers deserts i algun xiprer isolat.

Aquell lloc era poc inspirador per passar l’eternitat.

El sector més urbanitzat del cementiri no mostrava cap lloc decent per dormir, de manera que vaig explorar una esplanada buida amb un parell de cúpules a la part del darrere.

Francesc Miralles, Retrum

Eren gairebé les cinc quan vam tornar a pujar el pendent del cementiri, un vell ritu que arrossegava en ell mateix una malenconia insuportable.

Dos grups de corbs es creuaven en el cel gris, que es fonia amb el mar de plom de novembre. Protegits pels nostres abrics llargs, vam seure al promontori des del qual es veia la immensitat marina fins al límit de l’horitzó.

Francesc Miralles, Retrum

Quan vaig veure el Robert assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la tàpia del cementiri, vaig tenir una sensació de déjà vu. Era ben bé com si ell sempre hagués estat allà i la meva missió no fos altra que anar a trobar-lo.

Vaig arribar ben abillat per al ritual, fos quin fos. A mig camí m’havia aturat per maquillar-me – havia trobat les pólvores – i per pintar-me els llavis de morat. Portava fins i tot la flor lila a la solapa, encara que les meves preguntes no anaven dirigides a cap difunt.

I un ganivet de cuina a la butxaca.

La lluna despuntava entre els xiprers quan em vaig deixar veure, amb pas tranquil, com un cavaller que, després de passar tota mena de perills, ha deixat de témer la mort.

Francesc Miralles, Retrum

Vaig encarar amb la mirada el mur del cementiri, que per primera vegada em va semblar un lloc hostil. Tot i això, vaig preguntar:

- No hi entrem? El Robert ja sap on som.
-Sospitem que aquí dins hi ha algú –va xiuxiuejar l’Alèxia, mentre obria a la nit els seus ulls immensos.
-Encara més motiu per entrar-hi.

Després d’aquesta bravata no podia fer-me enrere, de manera que vaig agafar impuls i vaig saltar la tàpia, tot aterrant sobre l’única llosa horitzontal. Allà havia trobat el guant de l’Àlexia la primera vegada, i també m’havia servit de llit la primera nit que havia passat al cementiri.

Això no obstant, un cop a l’altra banda, em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Un silenci tibant flotava pertot arreu, com si ni tan sols el vent gosés manifestar-se.

Vaig recordar les notícies sobre vàndals destrossant tombes i la imatge sinistra de la violeta ensangonada.

Em vaig adonar, mentre em travessava un calfred, que no duia cap arma per defensar-me en cas que els nostres enemics, fossin qui fossin, estiguessin allà. Tot i així, em vaig endinsar com una ombra pels carrers del cementiri.

La part del recinte que ocupaven els nínxols i unes quantes tombes que eren només pilons de terra – de jueus, pels que semblava- era relativament petita, de manera que de seguida vaig comprovar que jo era l’únic viu.

Em vaig estimar més no aventurar-me massa a la zona del darrere. Allà hi havia una capella clausurada i unes quantes construccions modernes –no sabia ben bé per a què servien – que eren idònies per a una emboscada.

Quan vam arribar al cementiri, dues espelmes enceses a banda i banda de la porta em van posar immediatament en guàrdia. Retrum no havia previst cap ritual des d’aquella nit de confidències. D’altra banda, els pàl·lids mai no deixàvem senyals per indicar que érem allà dins.

- És increïblement romàntic – va dir ella, abastant amb la mirada els xiprers enormes i després la porta de ferro-.
- En tens la clau?
- Et penses que sóc una mena d’enterramorts o què?. Només tenen clau la policia local i el personal del cementiri.