Eren gairebé les vuit quan vaig arribar a les portes del cementiri d’Horta. Per arribar fins allà havia agafat el tren cap a Barcelona i m’havia empassat gairebé una hora de metro. I el pitjor era que, pel que semblava, havia fet un viatge per no res.
Tot i que era el cementiri més petit de Barcelona, els murs eren massa alts per poder saltar cap a l’altra banda. Feia dues hores que el recinte era tancat i no s’hi veia ni una ànima.
(...)
La proximitat del mes de juny feia que encara hi hagués claror a aquelles hores, fet que em va permetre passejar pel cementiri abans d’aturar-me al lloc escollit. A més d’una església neoclàssica, hi havia alguns panteons que feien por. Però el que em va impressionar més van ser les restes del que havia estat una sumptuosa tomba amb la seva escultura. A una banda del camí, vaig trobar-hi un àngel de pedra esmicolat, juntament am trossos de làpida. Sens dubte, la destrossa era obra de vàndals.
Francesc Miralles, Retrum
Estimat Julià,
Han passat ja tres anys des d’aquell diumenge que mai no devia haver existit. T’escric aquesta carta abans d’agermanar-me amb tu en aquest cementiri desolat i fred.
El funcionari ha tancat la porta i ni tan sols no he hagut d’amagar-me. Està tan acostumat a les meves visites que, per a ell, m’he convertit en una escultura més d’aquest cementiri urbà. He deixat d’importar-li. I millor que sigui així.
Abans d’embolcallar-me amb la manta per protegir-me del fred de fora i del de la meva pròpia ànima, t’escric a la llum d’una espelma. Després, plegaré el paper vegetal en quatre trossos i l’ocultaré rere la flor violeta del meu pit, ben a la vora del cor, tal com van ensenyar-me els pàl·lids.
Et trobo a faltar germà meu. (...)
Teu sempre,
Christian
Francesc Miralles, Retrum 2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada