Una terrible sospita m’havia portat al cementiri de Sant Cugat, un solar desangelat amb els pins més alts que mai havia vist. A causa de l’horari d’hivern, una mica escurçat amb relació amb la resta de l’any, vaig arribar-hi mitja hora abans que tanquessin.
Si la família de l’Alèxia era enterrada allà, també havia de ser aquell el seu últim destí. Un ressort secret de la meva intuïció em deia que allà trobaria la resposta, o pel cap baix una de les respostes, d’aquell trencaclosques sinistre.
Francesc Miralles, Retrum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada