Autora: Sàskia Ferrer i Alsina
dilluns, 15 de juny del 2015
Premi del concurs de fotografia del cementiri de Teià
El passat dia 11 de juny, es va fer publica la decisió del jurat del concurs de fotografia.
També es van destacar 7 fotografies finalistes:
El primer premi va ser per la fotografia:
Rugosa i lluminosa, de Sàskia Ferrer Alsina
En Silenci d’Oscar Calle Jambrina
Secrets del cel de Judit Sirera i Pulido
Boira propera d’Ariadna Corral Calero
El lector de Robert Sanchís Àlvarez
Verticalitat de Berta Sabatés Coll
El cel de Sàskia Ferrer Alsina
Equilibri de Pol Battistini Vives
En els propers posts les anirem penjant totes.
dimarts, 3 de març del 2015
BASES DEL CONCURS DE FOTOGRAFIA RUTA LITERÀRIA RETRUM
PARTICIPANTS
Aquest concurs està obert a tots els aficionats i aficionades de la fotografia que tinguin de 18 a 29 anys.
TEMA
El tema de les fotografies presentades és EL CEMENTIRI DE TEIÀ
(Camí del cementiri s/n. Es pot visitar diumenges d’11 a 13h)
OBRA, MIDES I PRESENTACIÓ
Els participants poden presentar un màxim de 3 fotografies, ja sigui en color o en blanc i negre i realitzades en qualsevol tipus de tècnica.
Caldrà que les feu arribar a la Biblioteca en paper (36x24 cm en mat) i en digital (4.300 x 2.900 píxels a 300 ppp.) a b.teia@diba.cat.
IDENTIFICACIÓ
Al dors de les obres ha de constar-hi el títol. S’hi adjuntarà un sobre tancat amb el títol de l’obra a la part exterior. A l’interior del sobre cal que hi figuri el títol de l’obra, nom i cognoms de l’autor, adreça, telèfon i correu electrònic.
TERMINIS
Les obres s’han de portar a la Biblioteca de Can Llaurador de Teià
(Av. J. Roca Suàrez-Llanos, 40) abans del dia 15 de maig.
JURAT
El jurat està compost per persones expertes en el camp de la fotografia i les arts gràfiques.
DRETS SOBRE LES OBRES
Les obres seleccionades passaran a ser propietat de la Biblioteca de Can Llaurador que disposarà dels drets de reproducció artística i de difusió.
Tant les obres premiades com les no premiades formaran part d’una exposició que es farà a partir de la selecció del jurat.
PREMI
2 passis Interrail Global Pass de 15 dies de 2a classe
(1 per a la persona guanyadora i 1 per a un acompanyant
o acompanyanta).
La data del lliurament del premi serà el dia 11 de juny a les 19h a la sala polivalent de la biblioteca.
NOTA INFORMATIVA D’INTERRAIL
* Per tal d'emetre els passis, cal que se'ns faciliti
Nom i cognoms dels viatgers, tal i com figuren al DNI
Número del DNI i país de residència
Data de naixement
Data a partir de la qual es vol començar el viatge
* Només s'atendran peticions d'emissió rebudes amb una antelació mínima de 30 dies sobre la data d'inici del viatge.
* Els passis són personals i intransferibles i s'emetran en les modalitats Jove (menys de 26 anys) o Adult (de 26 a 59 anys). En cas de renunciar al viatge, el guanyador no té el dret de traspassar-lo a algú altre.
* Un cop emès, no admet canvis ni permet reintegrar-ne el valor en metàl•lic.
* És vàlid per començar el viatge fins el 31.12.15
* Segons les normes d'Interrail, el viatger ha de tenir residència permanent en un país europeu durant almenys els 6 mesos previs a l'emissió.
* Renfe declina qualsevol responsabilitat en el procés d'assignació
http://www.renfe.com/viajeros/viajes_internacionales/interrail.html
ALTRES DISPOSICIONS
Qualsevol imprevist o aspecte no contemplat en aquestes bases serà resolt per l’organització d’aquest concurs.
La participació en aquest concurs implica la plena acceptació
d’aquestes bases.
Aquesta activitat està organitzada per la Biblioteca de Can Llaurador de Teià
amb el Patrocini de RENFE.
Aquest concurs està obert a tots els aficionats i aficionades de la fotografia que tinguin de 18 a 29 anys.
TEMA
El tema de les fotografies presentades és EL CEMENTIRI DE TEIÀ
(Camí del cementiri s/n. Es pot visitar diumenges d’11 a 13h)
OBRA, MIDES I PRESENTACIÓ
Els participants poden presentar un màxim de 3 fotografies, ja sigui en color o en blanc i negre i realitzades en qualsevol tipus de tècnica.
Caldrà que les feu arribar a la Biblioteca en paper (36x24 cm en mat) i en digital (4.300 x 2.900 píxels a 300 ppp.) a b.teia@diba.cat.
IDENTIFICACIÓ
Al dors de les obres ha de constar-hi el títol. S’hi adjuntarà un sobre tancat amb el títol de l’obra a la part exterior. A l’interior del sobre cal que hi figuri el títol de l’obra, nom i cognoms de l’autor, adreça, telèfon i correu electrònic.
TERMINIS
Les obres s’han de portar a la Biblioteca de Can Llaurador de Teià
(Av. J. Roca Suàrez-Llanos, 40) abans del dia 15 de maig.
JURAT
El jurat està compost per persones expertes en el camp de la fotografia i les arts gràfiques.
DRETS SOBRE LES OBRES
Les obres seleccionades passaran a ser propietat de la Biblioteca de Can Llaurador que disposarà dels drets de reproducció artística i de difusió.
Tant les obres premiades com les no premiades formaran part d’una exposició que es farà a partir de la selecció del jurat.
PREMI
2 passis Interrail Global Pass de 15 dies de 2a classe
(1 per a la persona guanyadora i 1 per a un acompanyant
o acompanyanta).
La data del lliurament del premi serà el dia 11 de juny a les 19h a la sala polivalent de la biblioteca.
NOTA INFORMATIVA D’INTERRAIL
* Per tal d'emetre els passis, cal que se'ns faciliti
Nom i cognoms dels viatgers, tal i com figuren al DNI
Número del DNI i país de residència
Data de naixement
Data a partir de la qual es vol començar el viatge
* Només s'atendran peticions d'emissió rebudes amb una antelació mínima de 30 dies sobre la data d'inici del viatge.
* Els passis són personals i intransferibles i s'emetran en les modalitats Jove (menys de 26 anys) o Adult (de 26 a 59 anys). En cas de renunciar al viatge, el guanyador no té el dret de traspassar-lo a algú altre.
* Un cop emès, no admet canvis ni permet reintegrar-ne el valor en metàl•lic.
* És vàlid per començar el viatge fins el 31.12.15
* Segons les normes d'Interrail, el viatger ha de tenir residència permanent en un país europeu durant almenys els 6 mesos previs a l'emissió.
* Renfe declina qualsevol responsabilitat en el procés d'assignació
http://www.renfe.com/viajeros/viajes_internacionales/interrail.html
ALTRES DISPOSICIONS
Qualsevol imprevist o aspecte no contemplat en aquestes bases serà resolt per l’organització d’aquest concurs.
La participació en aquest concurs implica la plena acceptació
d’aquestes bases.
Aquesta activitat està organitzada per la Biblioteca de Can Llaurador de Teià
amb el Patrocini de RENFE.
dimecres, 11 de febrer del 2015
Teià
El primer cop que vaig sentir aquella veu va ser un capvespre d'hivern. Havia pujat el pendent del cementiri del poble, que era cobert per una fina capa de neu. Faltaven pocs dies perquè acabessin les vacances de Nadal i em sentia ja força fastiguejat de les reunions amb la família. Pel camí, no vaig trobar ni una ànima, només les petjades de les aus, que grallaven cap al cel crepuscular.
Sabia que el cementiri era tancat a aquella hora, però m'agradava la vista privilegiada sobre el Mediterrani. Teià és un poble dreçat en una muntanya davant del mar. Amb tot, com està lleugerament enfonsat, el "gran blau" no es veu si no t'enfiles a un promontori, com ara el cementiri".
Francesc Miralles, Retrum
Havia arribat a Teià als catorze anys amb fums de senyoret de gran ciutat. M’escandalitzava que no hi hagués cap cine on es poguessin veure les novetats de la cartellera, o que tan sols hi hagués una botiga de queviures per comprar aliments i begudes. Pel que fa als pocs bars del poble, els evitava com la pesta perquè em sentia observat per la parròquia local.
Ras i curt: estava mort de fàstic
Francesc Miralles, Retrum
Rodalies
Mentre contemplava el mar des del tren, vaig tractar d’allunyar aquesta idea del cap. Una Barcelona grisa es perfilava rere les xemeneies de la central tèrmica. Era sorprenent tenir una ciutat de dos milions d’habitants tan a prop i alhora viure-la tan llunyana, com si el viatge de vint minuts fos una odissea. Coneixia gent a Teià que s’aventurava a Barcelona un o dos cops l’any, com si fos un món perillós on qualsevol precaució era poca.
Francesc Miralles, Retrum p. 142
Francesc Miralles, Retrum p. 142
Antigó
- Per què has volgut baixar fins aquí? – em va preguntar després d’eixugar-se els llavis amb un tovalló de paper -. Podríem haver sopat a l’Antigó – va afegir fent referència al restaurant clàssic de Teià.
Francesc Miralles, Retrum p. 228
Assegut davant d’ella en una taula de L’Antigó, un luxós restaurant masia de Teià, em vaig sentir com un porc mentider.
Francesc Miralles, Retrum 2, p. 163
Francesc Miralles, Retrum p. 228
Assegut davant d’ella en una taula de L’Antigó, un luxós restaurant masia de Teià, em vaig sentir com un porc mentider.
Francesc Miralles, Retrum 2, p. 163
Passeig de la riera
Malgrat que feia temps que no nevava, un vendaval gelat escombrava el passeig de la Riera quan el vaig travessar per anar a l’institut.
Francesc Miralles, Retrum 2
Francesc Miralles, Retrum 2
Sant Martí de Teià
El taxi de l’Alèxia m’havia deixat a la cantonada de casa, al carrer maleït on el meu germà havia perdut la vida mentre jo conduïa la moto. Però no era això el que em cridava l’atenció, sinó una resplendor vermella que semblava que venia de l’església.
Foc?
Fos com fos, estava massa alterat i no podia dormir, de manera que vaig anar coixejant a veure què passava.
En menys de deu minuts, vaig arribar a la plaça de l’església per confirmar la meva primera impressió. El foc havia agafat al portal renaixentista del temple on s’oficiaven les misses de Teià.
Després de cinc segles resistint revoltes i tempestes, dues llaunes de benzina – les proves del delicte eren, carbonitzades, a l’escalinata de l’església – amenaçaven de devorar completament l’edifici.
Horroritzat, vaig veure que, al frontó triangular sostingut per columnes de l’entrada al temple, hi havia una pintada. A través de les flames, vaig llegir les sis lletres que havien estat traçades amb un esprai negre.
Francesc Miralles, Retrum 2,
Foc?
Fos com fos, estava massa alterat i no podia dormir, de manera que vaig anar coixejant a veure què passava.
En menys de deu minuts, vaig arribar a la plaça de l’església per confirmar la meva primera impressió. El foc havia agafat al portal renaixentista del temple on s’oficiaven les misses de Teià.
Després de cinc segles resistint revoltes i tempestes, dues llaunes de benzina – les proves del delicte eren, carbonitzades, a l’escalinata de l’església – amenaçaven de devorar completament l’edifici.
Horroritzat, vaig veure que, al frontó triangular sostingut per columnes de l’entrada al temple, hi havia una pintada. A través de les flames, vaig llegir les sis lletres que havien estat traçades amb un esprai negre.
Francesc Miralles, Retrum 2,
Espinaler Vilassar de Mar
No va respondre. Un silenci aparatós es va instal·lar al cotxe fins a Vilassar de Mar, on vam aparcar fàcilment.
Vam seguir a peu fins a la nostra destinació, tot un clàssic del Maresme. La bodega Espinaler tenia fama de servir els millors aperitius de tota la comarca. Quan feia bon temps era impossible trobar-hi lloc, però aquell matí no vam tenir problemes per tenir taula.
El meu pare va encarregar dos combinats de la casa i un vermut. Per a mi va demanar una aigua amb gas.
Francesc Miralles, Retrum
Vam seguir a peu fins a la nostra destinació, tot un clàssic del Maresme. La bodega Espinaler tenia fama de servir els millors aperitius de tota la comarca. Quan feia bon temps era impossible trobar-hi lloc, però aquell matí no vam tenir problemes per tenir taula.
El meu pare va encarregar dos combinats de la casa i un vermut. Per a mi va demanar una aigua amb gas.
Francesc Miralles, Retrum
Arenys de Mar
Encara que estava tremolant de fred i tenia els ossos masegats, vaig assentir amb un gest. La Lorena va dir:
- Sí, però no en aquest cementiri. Ens cal un mort il·lustre. Què tal si anem al d’Arenys de Mar’
- Al cementiri de Sinera- va dir el Robert amb un somriure.
- D’acord- va aprovar l’Alèxia-. Ens veurem a l’estació d’Arenys a les onze de la nit.
Francesc Miralles, Retrum
Vam arribar al cementiri d’Arenys a la una de la matinada. Encara que el cel nocturn seguia clar, la boira embolcallava tot el recinte com un vel llòbrec.
Els murs semblaven més alts que els de Teià, però tenien ranures verticals per les quals algú prim podia passar-hi de perfil. El primer a esquitllar-se a l’altra banda, com si fos de goma, va ser en Robert. El van seguir la Lorena i l’Alèxia amb la mateixa facilitat.
Mentre cavil·lava solucions per a aquella situació, el meu pare va dir una cosa que em va posar més a l’aguait.
- Encara recordo el poema que em van fer estudiar a l’escola sobre el cementiri d’Arenys. El coneixes?. Salvador Espriu va invertir l’ordre de les lletres i el va anomenar: Cementiri de Sinera.
- He sentit parlar d’aquest poema – vaig dir, intranquil.
- Només en recordo la segona part. Diu una cosa així: “Pel silenci fidel de nobles arbres per mi estimats, camino a l’oblit, deixant rere amors, velers, sofrença, últims senyals de passos”.
- És trist.
El meu pare va sospirar i va dir:
- Com la vida
Francesc Miralles, Retrum
Vam caminar en silenci pel monumental espai, que ocupava una llarga extensió en un promotori damunt del mar. A diferència del de Teià, que constava d’uns quants blocs de nínxols, el cementiri que havia inspirat el poeta era ple de tombes nobles. Hi havia àngels de marbre que ploraven el difunt i obscurs panteons d’estil modernista.
Entre tota aquesta lànguida sumptuositat, em va sobtar la nuesa del nínxol de Salvador Espriu: una austera làpida sense cap mena d’ornamentació.
Vaig suposar que el poeta de Sinera no havia volgut homenatges pòstums.
Vam seure als graons d’una tomba especialment ostentosa. Hi havia l’escultura de mida natural d’una noia trista de llargs cabells de marbre.
- És de Josep Llimona – va dir l’Àlexia mentre li acaronava la galta de pedra-, un escultor que va ser molt famós durant el modernisme.
Francesc Miralles, Retrum
Després de llançar la manta a l’altra banda del mur, vaig fer el mateix amb l’abric, a fi de poder salvar amb més facilitat l’escletxa.
Ja era fora.
Abans de baixar la carretera cap al mar per anar a l’andana, vaig fer un últim cop d’ull al cementiri. Vaig adonar-me que, a tocar de la porta, hi havia unes quantes rajoles de ceràmica amb uns versos d’Espriu.
- Sí, però no en aquest cementiri. Ens cal un mort il·lustre. Què tal si anem al d’Arenys de Mar’
- Al cementiri de Sinera- va dir el Robert amb un somriure.
- D’acord- va aprovar l’Alèxia-. Ens veurem a l’estació d’Arenys a les onze de la nit.
Francesc Miralles, Retrum
Vam arribar al cementiri d’Arenys a la una de la matinada. Encara que el cel nocturn seguia clar, la boira embolcallava tot el recinte com un vel llòbrec.
Els murs semblaven més alts que els de Teià, però tenien ranures verticals per les quals algú prim podia passar-hi de perfil. El primer a esquitllar-se a l’altra banda, com si fos de goma, va ser en Robert. El van seguir la Lorena i l’Alèxia amb la mateixa facilitat.
Odi i amor, lament i rialla,
Sota la closa eternitat del cel.
Salvador Espriu
Mentre cavil·lava solucions per a aquella situació, el meu pare va dir una cosa que em va posar més a l’aguait.
- Encara recordo el poema que em van fer estudiar a l’escola sobre el cementiri d’Arenys. El coneixes?. Salvador Espriu va invertir l’ordre de les lletres i el va anomenar: Cementiri de Sinera.
- He sentit parlar d’aquest poema – vaig dir, intranquil.
- Només en recordo la segona part. Diu una cosa així: “Pel silenci fidel de nobles arbres per mi estimats, camino a l’oblit, deixant rere amors, velers, sofrença, últims senyals de passos”.
- És trist.
El meu pare va sospirar i va dir:
- Com la vida
Francesc Miralles, Retrum
Vam caminar en silenci pel monumental espai, que ocupava una llarga extensió en un promotori damunt del mar. A diferència del de Teià, que constava d’uns quants blocs de nínxols, el cementiri que havia inspirat el poeta era ple de tombes nobles. Hi havia àngels de marbre que ploraven el difunt i obscurs panteons d’estil modernista.
Entre tota aquesta lànguida sumptuositat, em va sobtar la nuesa del nínxol de Salvador Espriu: una austera làpida sense cap mena d’ornamentació.
Vaig suposar que el poeta de Sinera no havia volgut homenatges pòstums.
Vam seure als graons d’una tomba especialment ostentosa. Hi havia l’escultura de mida natural d’una noia trista de llargs cabells de marbre.
- És de Josep Llimona – va dir l’Àlexia mentre li acaronava la galta de pedra-, un escultor que va ser molt famós durant el modernisme.
Francesc Miralles, Retrum
Després de llançar la manta a l’altra banda del mur, vaig fer el mateix amb l’abric, a fi de poder salvar amb més facilitat l’escletxa.
Ja era fora.
Abans de baixar la carretera cap al mar per anar a l’andana, vaig fer un últim cop d’ull al cementiri. Vaig adonar-me que, a tocar de la porta, hi havia unes quantes rajoles de ceràmica amb uns versos d’Espriu.
Quan et deturis
on el teu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.
Estació de Tren
Vam arribar-hi cinc minuts abans de les onze. L’estació d’Arenys de Mar, una andana a l’aire lliure, era deserta. Només hi havia una noia d’uns vint anys. Fumava mentre vigilava de cua d’ull les vies. Anava vestida com una lleona, amb talons esmolats, de manera que vaig suposar que esperava l’últim tren, amb el qual devia arribar el seu nòvio.
Francesc Miralles, Retrum
Francesc Miralles, Retrum
La Unió
Només molt de tant en tant renunciava a les meves malenconioses passejades per visitar el Gerard, l’artista del poble. El respectava perquè, als quaranta anys, havia tingut el coratge d’abandonar la seva feina i d’encalçar el somni de ser pintor.
Ho havia aconseguit amb el suport de la seva dona. Des de llavors vivia al dia amb el que treia de les exposicions – tenia alguns protectors a Europa – i les classes de pintura a Teià.
Un dia que pul·lulava per la Unió, el centre cultural del poble, el Gerard va interrompre el taller de pintura i va sortir a preguntar-me:
- Quina edat tens?
- Setze anys.
- Hauries de fer alguna cosa amb la teva vida. No pots seguir vagant com una ànima en pena.
Vaig arronsar les espatlles. Llavors el pintor va explicar:
- A la teva edat, vaig començar a treballar en una joieria. Encara que vaig dedicar- me a això vint anys, vaig adonar-me que no era la meva missió a la vida. Me’n vaig adonar quan vaig fer uns anells de compromís quadrats per a un client que m’havia demanat “una cosa diferent”. Se’n va muntar una de grossa. Després de l’esbroncada del meu cap, van haver de fondre l’or per tornar a fer el de sempre. I llavors vaig dir prou.
Me’l vaig estar mirant sense saber què dir. Unes quantes dones del taller de pintura havien deixat els seus llenços i m’observaven a través del vidre. Als seus ulls hi llegia compassió.
Abans de tornar a la Unió, l’artista va concloure:
- Si et prohibeixen els anells quadrats, busca un món propi on els puguis fer.
Francesc Miralles, Retrum
El sopar m’havia passat en un sospir. No havia pogut gaudir de la companyia del Gerard, perquè només pensava en la cita mortal que m’esperava al cementiri. L’oportunitat de sortir de casa me l’havia atorgat el mateix pintor.
- Tinc una cosa per a tu – va anunciar traient de la bossa un paquet quadrat i vertical -. Em sembla que t’agradarà.
Havíem acabat les postres que havia portat el nostre convidat, però la cirereta encara havia d’arribar. Intrigat, vaig desembolicar el paquet, que contenia una petita vitrina. A l’interior, hi havia una estatueta de cartró que em va deixar estupefacte.
Era un noi amb un llarg abric negre, desplegat per la força del vent. Sota els cabells crespats, al seu pàl·lid rostre destacaven uns llavis de color morat.
“Per tant, m’ha vist...”, vaig pensar mentre el Gerard somreia.
No semblava que al meu pare li fes la mateixa gràcia.
- És una mala cosa que hagis fet aquesta figureta. El meu fill es pensa que és un vampir, i ara ja s’ho estava traient del cap.
- Aleshores que ho guardi com un record del que va ser – va replicar el pintor després d’escurar el vi espès de la seva copa-. Ja ho deia Hermann Hesse, tots portem amb nosaltres les viscositats i les closques d’ou d’un món primordial.
El meu pare va aixecar les celles i em vaig adonar que no havia entès absolutament res. Just llavors, el Gerard va fer un comentari que era un passaport cap al meu destí:
- Aquesta figureta forma part d’una col·lecció que exposaré a la Casa de Cultura. Tinc una vintena de personatges relacionats amb Teià. T’agradaria veure’ls? – em va preguntar.
- M’encantaria. Hi anem ara mateix?
- No em sembla una bona idea- va intervenir el meu pare -. Demà el Christian té institut i s’ha de ficar al llit aviat.
- A mitjanit tornarà a ser aquí- el va tranquil·litzar en Gerard.
Després de recollir la taula, em vaig acomiadar del meu pare sense saber amb certesa si el tornaria a veure.
Ho havia aconseguit amb el suport de la seva dona. Des de llavors vivia al dia amb el que treia de les exposicions – tenia alguns protectors a Europa – i les classes de pintura a Teià.
Un dia que pul·lulava per la Unió, el centre cultural del poble, el Gerard va interrompre el taller de pintura i va sortir a preguntar-me:
- Quina edat tens?
- Setze anys.
- Hauries de fer alguna cosa amb la teva vida. No pots seguir vagant com una ànima en pena.
Vaig arronsar les espatlles. Llavors el pintor va explicar:
- A la teva edat, vaig començar a treballar en una joieria. Encara que vaig dedicar- me a això vint anys, vaig adonar-me que no era la meva missió a la vida. Me’n vaig adonar quan vaig fer uns anells de compromís quadrats per a un client que m’havia demanat “una cosa diferent”. Se’n va muntar una de grossa. Després de l’esbroncada del meu cap, van haver de fondre l’or per tornar a fer el de sempre. I llavors vaig dir prou.
Me’l vaig estar mirant sense saber què dir. Unes quantes dones del taller de pintura havien deixat els seus llenços i m’observaven a través del vidre. Als seus ulls hi llegia compassió.
Abans de tornar a la Unió, l’artista va concloure:
- Si et prohibeixen els anells quadrats, busca un món propi on els puguis fer.
Francesc Miralles, Retrum
El sopar m’havia passat en un sospir. No havia pogut gaudir de la companyia del Gerard, perquè només pensava en la cita mortal que m’esperava al cementiri. L’oportunitat de sortir de casa me l’havia atorgat el mateix pintor.
- Tinc una cosa per a tu – va anunciar traient de la bossa un paquet quadrat i vertical -. Em sembla que t’agradarà.
Havíem acabat les postres que havia portat el nostre convidat, però la cirereta encara havia d’arribar. Intrigat, vaig desembolicar el paquet, que contenia una petita vitrina. A l’interior, hi havia una estatueta de cartró que em va deixar estupefacte.
Era un noi amb un llarg abric negre, desplegat per la força del vent. Sota els cabells crespats, al seu pàl·lid rostre destacaven uns llavis de color morat.
“Per tant, m’ha vist...”, vaig pensar mentre el Gerard somreia.
No semblava que al meu pare li fes la mateixa gràcia.
- És una mala cosa que hagis fet aquesta figureta. El meu fill es pensa que és un vampir, i ara ja s’ho estava traient del cap.
- Aleshores que ho guardi com un record del que va ser – va replicar el pintor després d’escurar el vi espès de la seva copa-. Ja ho deia Hermann Hesse, tots portem amb nosaltres les viscositats i les closques d’ou d’un món primordial.
El meu pare va aixecar les celles i em vaig adonar que no havia entès absolutament res. Just llavors, el Gerard va fer un comentari que era un passaport cap al meu destí:
- Aquesta figureta forma part d’una col·lecció que exposaré a la Casa de Cultura. Tinc una vintena de personatges relacionats amb Teià. T’agradaria veure’ls? – em va preguntar.
- M’encantaria. Hi anem ara mateix?
- No em sembla una bona idea- va intervenir el meu pare -. Demà el Christian té institut i s’ha de ficar al llit aviat.
- A mitjanit tornarà a ser aquí- el va tranquil·litzar en Gerard.
Després de recollir la taula, em vaig acomiadar del meu pare sense saber amb certesa si el tornaria a veure.
Cafè de Baix
M’avorria a mi mateix pensant en tot això quan de cop i volta vaig veure el pintor de Teià, que devia haver acabat les seves classes a la Unió. Des que havia partit peres amb l’Alba, era el meu únic amic al poble. El Gerard tenia una habilitat especial per llegir el meu estat d’ànim. Fins i tot a distància i enmig de la foscor, com era el cas.
La claror de la lluna resplendia sobre els seus llargs cabells grisos, que li conferien un posat de bohemi francès. Va aixecar el braç perquè m’hi acostés, una cosa que només ell podia aconseguir.
- Veig que passes una fase de malditisme existencial- va dir, mentre em donava la mà gelada-. Acompanya’m al Cafè de Baix, vull donar-te una cosa.
Vam caminar sota la nit tèbia cap a una bodega on solien sopar els aborígens de Teià.
A les set del matí, l’únic que hi havia obert era un bar del passeig de la Riera. Els plàtans gruixuts del carrer principal de Teià eren nus de fulles, fet que augmentava la sensació de fred en aquella carretera que moria a les muntanyes.
Encara no estava muntada la terrassa, així que el cambrer ens va fer passar a un saló interior decorat amb natures mortes. Després va plegar els braços mentre estudiava els tres forasters. Si algú podia dir qui era o no d’allà, aquest era el Murphy, el cambrer que havia treballat a tots els bars del poble. Tot un clàssic.
La claror de la lluna resplendia sobre els seus llargs cabells grisos, que li conferien un posat de bohemi francès. Va aixecar el braç perquè m’hi acostés, una cosa que només ell podia aconseguir.
- Veig que passes una fase de malditisme existencial- va dir, mentre em donava la mà gelada-. Acompanya’m al Cafè de Baix, vull donar-te una cosa.
Vam caminar sota la nit tèbia cap a una bodega on solien sopar els aborígens de Teià.
A les set del matí, l’únic que hi havia obert era un bar del passeig de la Riera. Els plàtans gruixuts del carrer principal de Teià eren nus de fulles, fet que augmentava la sensació de fred en aquella carretera que moria a les muntanyes.
Encara no estava muntada la terrassa, així que el cambrer ens va fer passar a un saló interior decorat amb natures mortes. Després va plegar els braços mentre estudiava els tres forasters. Si algú podia dir qui era o no d’allà, aquest era el Murphy, el cambrer que havia treballat a tots els bars del poble. Tot un clàssic.
Cementiri de Teià - Gerard Rosés - La Unió
El dissabte a la tarda vaig ser
víctima d’un sobtat atac de melancolia. Havia anat al promontori del cementiri
a rellegir Berenice, un conte d’Edgar
Allan Poe en el qual es conjuga, un cop més, l’amor i la mort.
En acabar-ne la lectura, vaig elevar la mirada. El dia s’allargava cada cop més; el cel s’havia tenyit de malva i era travessat per un grup nombrós d’aus. Va ser aleshores quan vaig sentir una sobtada tristesa, perquè em vaig adonar que aquells ocells sabien cap a on anaven, mentre que jo havia perdut totalment el rumb.
Des que m’havia desconnectat de Retrum – més ben dit: ells s’havien desconnectat de mi -, l’únic que donava sentit a la meva vida s’havia volatilitzat.
Un cop va arribar el crepuscle, vaig baixar el pendent cap al passeig de la Riera, on vaig distingir una presència coneguda. Davant del centre cultural la Unió, el pintor havia muntat una càmera amb trípode. Vaig suposar que filmava els colors que precedeixen la nit.
En veure’m, el seu somriure em va indicar que havia endevinat d’on venia.
- No et canses mai de voltar per aquest cementiri?
Francesc Miralles, Retrum
En acabar-ne la lectura, vaig elevar la mirada. El dia s’allargava cada cop més; el cel s’havia tenyit de malva i era travessat per un grup nombrós d’aus. Va ser aleshores quan vaig sentir una sobtada tristesa, perquè em vaig adonar que aquells ocells sabien cap a on anaven, mentre que jo havia perdut totalment el rumb.
Des que m’havia desconnectat de Retrum – més ben dit: ells s’havien desconnectat de mi -, l’únic que donava sentit a la meva vida s’havia volatilitzat.
Un cop va arribar el crepuscle, vaig baixar el pendent cap al passeig de la Riera, on vaig distingir una presència coneguda. Davant del centre cultural la Unió, el pintor havia muntat una càmera amb trípode. Vaig suposar que filmava els colors que precedeixen la nit.
En veure’m, el seu somriure em va indicar que havia endevinat d’on venia.
- No et canses mai de voltar per aquest cementiri?
Francesc Miralles, Retrum
La Palma
L’Alba es va posar les ulleres
que augmentaven la seva mirada miop – tenia uns ulls blaus prou macos -, abans
de contestar insegura:
- Bé, de fet et volia proposar una cosa. Sobre el concert de La Palma. És aquesta nit. T’agradaria...? Vull dir, vols que hi anem junts?.
No sabia de què m’estava parlant. La Palma era el cafè on es reunien els meus companys de classe. Els dijous, i avui era dijous, es posava a petar.
- Em pensava que ja no hi feien concerts – vaig dir per guanyar temps-. Qui toca?
Vaig haver de voltar un parell de cops per davant de la porta de La Palma per trobar-hi l’Alba. Portava un vestit de llana ajustat i s’havia pintat els ulls d’una manera força maldestra.
El fet que em rebés amb un parell de petons – a classe no passàvem més enllà de saludar-nos neutrament – significava que allò era una cita de totes totes, i això em va incomodar.
- Vinga, que està a punt de començar.
Per arribar a la sala annexa, on es feia el concert, vam haver de fer cua al bar. Allà hi havia la flor i nata de l’institut, i la nostra arribada no va passar desapercebuda. Mentre esperàvem torn per demanar a la barra, mitja dotzena de mirades ens estudiaven amb interès.
Podia imaginar-me els rumors que corrien per l’institut: “El Christian i l’Alba enxampats in fraganti a La Palma, de Teià”. Amb les deformacions del boca orella ens acabaríem convertint en la parella de l’any.
Francesc Miralles, Retrum
La nostra arribada a La Palma amb els abrics llargs i els cabells crepats no va passar desapercebuda als habituals del lloc.
El Xavier, el germà de l’Alba, ens va dirigir una mirada despectiva mentre anava omplint una gerra de mig litre. Un grup de noies van xiuxiuejar alguna cosa sobre el Robert, que tot i viure a Alella, allà al costat, no era una presència gens acostumada a Teià.
- Crec que els has agradat – vaig fer broma, mentre ens assèiem a la barra.
L’amo del local, un argentí per a qui havia treballat un any enrere, em va saludar efusivament i ens va regalar una tapa de calamars.
Era estrany estar allà, envoltat de tanta gent a anys llum de nosaltres. Tot i així, ens vam oblidar de tothom i ens vam posar a parlar de les nostres coses.
Francesc Miralles, Retrum 2
- Bé, de fet et volia proposar una cosa. Sobre el concert de La Palma. És aquesta nit. T’agradaria...? Vull dir, vols que hi anem junts?.
No sabia de què m’estava parlant. La Palma era el cafè on es reunien els meus companys de classe. Els dijous, i avui era dijous, es posava a petar.
- Em pensava que ja no hi feien concerts – vaig dir per guanyar temps-. Qui toca?
Vaig haver de voltar un parell de cops per davant de la porta de La Palma per trobar-hi l’Alba. Portava un vestit de llana ajustat i s’havia pintat els ulls d’una manera força maldestra.
El fet que em rebés amb un parell de petons – a classe no passàvem més enllà de saludar-nos neutrament – significava que allò era una cita de totes totes, i això em va incomodar.
- Vinga, que està a punt de començar.
Per arribar a la sala annexa, on es feia el concert, vam haver de fer cua al bar. Allà hi havia la flor i nata de l’institut, i la nostra arribada no va passar desapercebuda. Mentre esperàvem torn per demanar a la barra, mitja dotzena de mirades ens estudiaven amb interès.
Podia imaginar-me els rumors que corrien per l’institut: “El Christian i l’Alba enxampats in fraganti a La Palma, de Teià”. Amb les deformacions del boca orella ens acabaríem convertint en la parella de l’any.
Francesc Miralles, Retrum
La nostra arribada a La Palma amb els abrics llargs i els cabells crepats no va passar desapercebuda als habituals del lloc.
El Xavier, el germà de l’Alba, ens va dirigir una mirada despectiva mentre anava omplint una gerra de mig litre. Un grup de noies van xiuxiuejar alguna cosa sobre el Robert, que tot i viure a Alella, allà al costat, no era una presència gens acostumada a Teià.
- Crec que els has agradat – vaig fer broma, mentre ens assèiem a la barra.
L’amo del local, un argentí per a qui havia treballat un any enrere, em va saludar efusivament i ens va regalar una tapa de calamars.
Era estrany estar allà, envoltat de tanta gent a anys llum de nosaltres. Tot i així, ens vam oblidar de tothom i ens vam posar a parlar de les nostres coses.
Francesc Miralles, Retrum 2
Museu del Masnou - Gerard Rosés
Malgrat que feia temps que no
nevava, un vendaval gelat escombrava el passeig de la Riera quan el vaig
travessar per anar a l’institut. Enmig d’aquell clima hostil, el pintor va
alçar la mà per cridar-me.
- Arribo tard al gimnàs! – li vaig dir, a distància.
El Gerard es va apropar amb passos àgils i em va dir:
- T’espero demà a la nit.
- Demà? Què hi ha demà?
- L’exposició dels Poetes Maleïts. Serà al Museu del Masnou. T’agradaria presentar-me?. No conec a ningú més que pugui dir alguna cosa amb sentit.
- Arribo tard al gimnàs! – li vaig dir, a distància.
El Gerard es va apropar amb passos àgils i em va dir:
- T’espero demà a la nit.
- Demà? Què hi ha demà?
- L’exposició dels Poetes Maleïts. Serà al Museu del Masnou. T’agradaria presentar-me?. No conec a ningú més que pugui dir alguna cosa amb sentit.
La Palma - Interrail
A començament de maig, vaig aconseguir
una feina a l'últim lloc del món on hauria esperat passar els caps de setmana:
a La Palma de Teià. Treballava rere la barra els divendres a la nit, tot el
dissabte i el diumenge matí.
Amb el que guanyava per hora i les propines arribaria ben just per comprar a l'agost l'abonament d'Interrail i pagar-me alguna nit d'alberg cada dos o tres dies. La resta era previst que dormíssim al tren i als cementiris.
Francesc Miralles, Retrum
Amb el que guanyava per hora i les propines arribaria ben just per comprar a l'agost l'abonament d'Interrail i pagar-me alguna nit d'alberg cada dos o tres dies. La resta era previst que dormíssim al tren i als cementiris.
Francesc Miralles, Retrum
La Palma - La Calàndria
L’operació de treure la lasanya
del microones, ficar una tassa amb aigua per al te i parar la taula va durar
menys de cinc minuts. Vam seure a taula voltats d’un silenci inèdit en aquella
casa. Gairebé vaig trobar a faltar la remor de la caixa tonta, ja que ara em
veia obligat a pronunciar alguna paraula.
- Sembla que aquesta nit hi ha un concert a La Palma.
- La Palma... – va repetir mentre deixava refredar un tros de lasanya a la forquilla-. Crec que els amos d’ara són argentins. No sé per què, però aquest local sempre canvia de mans. Saps que cinquanta anys enrere hi havia un cine?.
No em podia interessar menys, però vaig fingir curiositat. Aquella era la xerrada més intensa que havia tingut amb el meu pare des de la catàstrofe.
- M’ho va dir un pintor – va prosseguir-. En aquella època La Palma i La Calàndria, el cine del Masnou, compartien les mateixes bobines de pel·lícules, perquè no n’hi havia prou per abastir dues sales del poble.Això creava un bon problema els dissabtes a la tarda, perquè a tots dos llocs s’hi havia de projectar el mateix programa doble.
- I com ho feien?
- Molt fàcil: la segona pel·lícula del Masnou era la primera que es projectava a Teià, i a la inversa. Quan acabava la sessió, una moto anava d’un cine a l’altre per intercanviar les cintes.
Francesc Miralles, Retrum
- Sembla que aquesta nit hi ha un concert a La Palma.
- La Palma... – va repetir mentre deixava refredar un tros de lasanya a la forquilla-. Crec que els amos d’ara són argentins. No sé per què, però aquest local sempre canvia de mans. Saps que cinquanta anys enrere hi havia un cine?.
No em podia interessar menys, però vaig fingir curiositat. Aquella era la xerrada més intensa que havia tingut amb el meu pare des de la catàstrofe.
- M’ho va dir un pintor – va prosseguir-. En aquella època La Palma i La Calàndria, el cine del Masnou, compartien les mateixes bobines de pel·lícules, perquè no n’hi havia prou per abastir dues sales del poble.Això creava un bon problema els dissabtes a la tarda, perquè a tots dos llocs s’hi havia de projectar el mateix programa doble.
- I com ho feien?
- Molt fàcil: la segona pel·lícula del Masnou era la primera que es projectava a Teià, i a la inversa. Quan acabava la sessió, una moto anava d’un cine a l’altre per intercanviar les cintes.
Francesc Miralles, Retrum
Al SI Turó d’en Baldiri
Era el mes de febrer i, després
d’uns dies de relativa bonança, el fred i la neu havien tornat a Teià. Aquell
ambient gèlid i borrascós sintonitzava meravellosament amb el meu estat d’ànim.
Em vaig escapar de l’institut una hora abans que acabessin les classes, a fi de
caminar sota la llum daurada del crepuscle.
Aquella fugida discreta no va passar desapercebuda a l’Alba, la meva companya de pupitre. Havia escollit seure al seu costat perquè tenia la rara virtut de no fer preguntes. Era una noia tranquil·la i senzilla. A la classe, la consideraven una hippy: portava els cabells rossos recollits en una cua de cavall i vestia sempre jerseis amples i texans
Eren les nou tocades quan, ple de fàstic, vaig acabar de recórrer el pendent fins a l’institut de Teià, un edifici modern encimbellat en un vessant enfront del mar.
Feia tard a classe d’anglès, de manera que vaig guardar la manta en una taquilla del gimnàs i em vaig dirigir indolent cap a l’aula del primer pis.
Ser el marginat de l’escola, per no dir del poble, té els seus avantatges. El professor no em va reprendre en veure’m empènyer la porta sense cap disculpa. Vaig seure entre els alumnes somnolents, i això que ells havien dormit en un llit sota cobert.
El divendres va tenir com a novetat la visita a l’institut d’una celebritat de la literatura, la Care Santos.
Havíem llegit una novel·la seva de terror, L’amo de les ombres, que havia acompanyat les meves nits d’insomni des que l’Alèxia era de viatge.
(...)
La pregunta del Fede, el millor alumne de la classe des que l’Alba s’havia relaxat, em va treure momentàniament del pou de la malencolia.
- Com es crea el suspens?
La Care li va dirigir una mirada inquisidora, com demanant que concretés més la pregunta, cosa que el Fede va fer amb diligència:
- Com s’aconsegueix que una història et mantingui expectant al llarg de tantes pàgines?
- És molt senzill – va respondre la ponent -, sempre que sàpigues com fer-ho, és clar. Es tracta de dosificar la informació. L’escriptor sap tot el que passa a la història, però només te’n dóna una petita part. És com una noia maca que t’ensenya la espatlla nua perquè et fonguis per dins imaginant-ne tota la resta.
Cada alumne del meu curs havia d’elaborar un monogràfic sobre un tema d’interès social. Enfront de les propostes típiques sobre immigració, la crisi o els problemes dels adolescents, havia aconseguit un cop més ser el bitxo raro de la classe en presentar:
El pintor me n'havia donat la idea amb el llibret d’Arthur Rimbaud, que encara no havia tingut temps de llegir.
La meva intenció era fer una història de la foscor des dels poetes aplegats per Verlaine fins avui, passant pel punk, que havia mutat fins a les tribus gòtiques que encara persistien.
Vaig començar la segona classe setmanal de taekwondo amb el peu esquerre, però estava ben lluny d’imaginar les conseqüències que comportaria el nostre ingenu pla.
Després de saludar el meu pare, que muntava guàrdia a la porta de l’institut amb la bossa d’esport a la mà, vaig baixar al gimnàs estressat pel paper que m’havia tocat representar.
Sorprenentment, damunt del tatami només m’esperaven l’instructor i la Nigra, que seguia portant el cinturó blanc tot i el que havia demostrat tres dies abans. La líder dels íscubes em va dedicar una reverència sarcàstica en veure’m entrar.
- Una passa de grip ha noquejat la resta d’alumnes – va explicar el professor amb la llista a la mà -. Heu tingut molta sort, perquè us faré entrenar com lleons.
Aquella fugida discreta no va passar desapercebuda a l’Alba, la meva companya de pupitre. Havia escollit seure al seu costat perquè tenia la rara virtut de no fer preguntes. Era una noia tranquil·la i senzilla. A la classe, la consideraven una hippy: portava els cabells rossos recollits en una cua de cavall i vestia sempre jerseis amples i texans
Eren les nou tocades quan, ple de fàstic, vaig acabar de recórrer el pendent fins a l’institut de Teià, un edifici modern encimbellat en un vessant enfront del mar.
Feia tard a classe d’anglès, de manera que vaig guardar la manta en una taquilla del gimnàs i em vaig dirigir indolent cap a l’aula del primer pis.
Ser el marginat de l’escola, per no dir del poble, té els seus avantatges. El professor no em va reprendre en veure’m empènyer la porta sense cap disculpa. Vaig seure entre els alumnes somnolents, i això que ells havien dormit en un llit sota cobert.
El divendres va tenir com a novetat la visita a l’institut d’una celebritat de la literatura, la Care Santos.
Havíem llegit una novel·la seva de terror, L’amo de les ombres, que havia acompanyat les meves nits d’insomni des que l’Alèxia era de viatge.
(...)
La pregunta del Fede, el millor alumne de la classe des que l’Alba s’havia relaxat, em va treure momentàniament del pou de la malencolia.
- Com es crea el suspens?
La Care li va dirigir una mirada inquisidora, com demanant que concretés més la pregunta, cosa que el Fede va fer amb diligència:
- Com s’aconsegueix que una història et mantingui expectant al llarg de tantes pàgines?
- És molt senzill – va respondre la ponent -, sempre que sàpigues com fer-ho, és clar. Es tracta de dosificar la informació. L’escriptor sap tot el que passa a la història, però només te’n dóna una petita part. És com una noia maca que t’ensenya la espatlla nua perquè et fonguis per dins imaginant-ne tota la resta.
Cada alumne del meu curs havia d’elaborar un monogràfic sobre un tema d’interès social. Enfront de les propostes típiques sobre immigració, la crisi o els problemes dels adolescents, havia aconseguit un cop més ser el bitxo raro de la classe en presentar:
El pintor me n'havia donat la idea amb el llibret d’Arthur Rimbaud, que encara no havia tingut temps de llegir.
La meva intenció era fer una història de la foscor des dels poetes aplegats per Verlaine fins avui, passant pel punk, que havia mutat fins a les tribus gòtiques que encara persistien.
Vaig començar la segona classe setmanal de taekwondo amb el peu esquerre, però estava ben lluny d’imaginar les conseqüències que comportaria el nostre ingenu pla.
Després de saludar el meu pare, que muntava guàrdia a la porta de l’institut amb la bossa d’esport a la mà, vaig baixar al gimnàs estressat pel paper que m’havia tocat representar.
Sorprenentment, damunt del tatami només m’esperaven l’instructor i la Nigra, que seguia portant el cinturó blanc tot i el que havia demostrat tres dies abans. La líder dels íscubes em va dedicar una reverència sarcàstica en veure’m entrar.
- Una passa de grip ha noquejat la resta d’alumnes – va explicar el professor amb la llista a la mà -. Heu tingut molta sort, perquè us faré entrenar com lleons.
Al Cementiri de Teià
Un flocs de neu quasi transparents,
com plomes d’àngel, van començar a caure mansament. Vaig reduir el pas per
gaudir d’aquella sensació mentre posava al meu i-Pod Alina, una delicada peça d’Arvo Pärt.
Vaig arribar fins a les portes del cementiri bressolat per un lent acord de piano, sobre el qual gemegava un violoncel.
En un estat proper a l’èxtasi, vaig seure en un dels graons que portaven a la reixa del cementiri. Davant per davant, quatre xiprers centenaris es dreçaven platejats per la nevada.
Aliè al fred, em vaig cordar l’anorac fins al coll i vaig treure de la bossa una antologia de poemes de Lord Byron.
Era a dins.
L’altra cara del mur era completament llisa, fet que dificultaria molt la sortida. Em podia enfilar pels pisos de nínxols com si fos una escala, però havia vist massa pel·lícules en què els morts mosseguen les cames dels qui s’atreveixen a profanar-los.
En qualsevol cas, ara estava dins el cementiri i la qüestió era com passaria la nit.
La lluna projectava l’ombra dels vells xiprers a l’interior del recinte. El silenci era absolut. Vaig recordar el vers de Bécquer: “Dios mío, !qué solos se quedan los muertos!”, la qual cosa certament no va fer que em tranquil·litzés.
Abans de sucumbir al pànic, vaig recórrer a la meva part més racional a fi de no convertir la prova en un malson abans d’hora. El primer que havia de fer era trobar un lloc mínimament còmode on passar la nit.
Mentre passejava, prudent, entre els blocs de nínxols i les poques tombes horitzontals, em vaig adonar que el cementiri de Teià era realment petit. Amb prou feines uns quants carrers deserts i algun xiprer isolat.
Aquell lloc era poc inspirador per passar l’eternitat.
El sector més urbanitzat del cementiri no mostrava cap lloc decent per dormir, de manera que vaig explorar una esplanada buida amb un parell de cúpules a la part del darrere.
Francesc Miralles, Retrum
Eren gairebé les cinc quan vam tornar a pujar el pendent del cementiri, un vell ritu que arrossegava en ell mateix una malenconia insuportable.
Dos grups de corbs es creuaven en el cel gris, que es fonia amb el mar de plom de novembre. Protegits pels nostres abrics llargs, vam seure al promontori des del qual es veia la immensitat marina fins al límit de l’horitzó.
Francesc Miralles, Retrum
Quan vaig veure el Robert assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la tàpia del cementiri, vaig tenir una sensació de déjà vu. Era ben bé com si ell sempre hagués estat allà i la meva missió no fos altra que anar a trobar-lo.
Vaig arribar ben abillat per al ritual, fos quin fos. A mig camí m’havia aturat per maquillar-me – havia trobat les pólvores – i per pintar-me els llavis de morat. Portava fins i tot la flor lila a la solapa, encara que les meves preguntes no anaven dirigides a cap difunt.
I un ganivet de cuina a la butxaca.
La lluna despuntava entre els xiprers quan em vaig deixar veure, amb pas tranquil, com un cavaller que, després de passar tota mena de perills, ha deixat de témer la mort.
Francesc Miralles, Retrum
Vaig encarar amb la mirada el mur del cementiri, que per primera vegada em va semblar un lloc hostil. Tot i això, vaig preguntar:
- No hi entrem? El Robert ja sap on som.
-Sospitem que aquí dins hi ha algú –va xiuxiuejar l’Alèxia, mentre obria a la nit els seus ulls immensos.
-Encara més motiu per entrar-hi.
Després d’aquesta bravata no podia fer-me enrere, de manera que vaig agafar impuls i vaig saltar la tàpia, tot aterrant sobre l’única llosa horitzontal. Allà havia trobat el guant de l’Àlexia la primera vegada, i també m’havia servit de llit la primera nit que havia passat al cementiri.
Això no obstant, un cop a l’altra banda, em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Un silenci tibant flotava pertot arreu, com si ni tan sols el vent gosés manifestar-se.
Vaig recordar les notícies sobre vàndals destrossant tombes i la imatge sinistra de la violeta ensangonada.
Em vaig adonar, mentre em travessava un calfred, que no duia cap arma per defensar-me en cas que els nostres enemics, fossin qui fossin, estiguessin allà. Tot i així, em vaig endinsar com una ombra pels carrers del cementiri.
La part del recinte que ocupaven els nínxols i unes quantes tombes que eren només pilons de terra – de jueus, pels que semblava- era relativament petita, de manera que de seguida vaig comprovar que jo era l’únic viu.
Em vaig estimar més no aventurar-me massa a la zona del darrere. Allà hi havia una capella clausurada i unes quantes construccions modernes –no sabia ben bé per a què servien – que eren idònies per a una emboscada.
Quan vam arribar al cementiri, dues espelmes enceses a banda i banda de la porta em van posar immediatament en guàrdia. Retrum no havia previst cap ritual des d’aquella nit de confidències. D’altra banda, els pàl·lids mai no deixàvem senyals per indicar que érem allà dins.
- És increïblement romàntic – va dir ella, abastant amb la mirada els xiprers enormes i després la porta de ferro-.
- En tens la clau?
- Et penses que sóc una mena d’enterramorts o què?. Només tenen clau la policia local i el personal del cementiri.
Vaig arribar fins a les portes del cementiri bressolat per un lent acord de piano, sobre el qual gemegava un violoncel.
En un estat proper a l’èxtasi, vaig seure en un dels graons que portaven a la reixa del cementiri. Davant per davant, quatre xiprers centenaris es dreçaven platejats per la nevada.
Aliè al fred, em vaig cordar l’anorac fins al coll i vaig treure de la bossa una antologia de poemes de Lord Byron.
Era a dins.
L’altra cara del mur era completament llisa, fet que dificultaria molt la sortida. Em podia enfilar pels pisos de nínxols com si fos una escala, però havia vist massa pel·lícules en què els morts mosseguen les cames dels qui s’atreveixen a profanar-los.
En qualsevol cas, ara estava dins el cementiri i la qüestió era com passaria la nit.
La lluna projectava l’ombra dels vells xiprers a l’interior del recinte. El silenci era absolut. Vaig recordar el vers de Bécquer: “Dios mío, !qué solos se quedan los muertos!”, la qual cosa certament no va fer que em tranquil·litzés.
Abans de sucumbir al pànic, vaig recórrer a la meva part més racional a fi de no convertir la prova en un malson abans d’hora. El primer que havia de fer era trobar un lloc mínimament còmode on passar la nit.
Mentre passejava, prudent, entre els blocs de nínxols i les poques tombes horitzontals, em vaig adonar que el cementiri de Teià era realment petit. Amb prou feines uns quants carrers deserts i algun xiprer isolat.
Aquell lloc era poc inspirador per passar l’eternitat.
El sector més urbanitzat del cementiri no mostrava cap lloc decent per dormir, de manera que vaig explorar una esplanada buida amb un parell de cúpules a la part del darrere.
Francesc Miralles, Retrum
Eren gairebé les cinc quan vam tornar a pujar el pendent del cementiri, un vell ritu que arrossegava en ell mateix una malenconia insuportable.
Dos grups de corbs es creuaven en el cel gris, que es fonia amb el mar de plom de novembre. Protegits pels nostres abrics llargs, vam seure al promontori des del qual es veia la immensitat marina fins al límit de l’horitzó.
Francesc Miralles, Retrum
Quan vaig veure el Robert assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la tàpia del cementiri, vaig tenir una sensació de déjà vu. Era ben bé com si ell sempre hagués estat allà i la meva missió no fos altra que anar a trobar-lo.
Vaig arribar ben abillat per al ritual, fos quin fos. A mig camí m’havia aturat per maquillar-me – havia trobat les pólvores – i per pintar-me els llavis de morat. Portava fins i tot la flor lila a la solapa, encara que les meves preguntes no anaven dirigides a cap difunt.
I un ganivet de cuina a la butxaca.
La lluna despuntava entre els xiprers quan em vaig deixar veure, amb pas tranquil, com un cavaller que, després de passar tota mena de perills, ha deixat de témer la mort.
Francesc Miralles, Retrum
Vaig encarar amb la mirada el mur del cementiri, que per primera vegada em va semblar un lloc hostil. Tot i això, vaig preguntar:
- No hi entrem? El Robert ja sap on som.
-Sospitem que aquí dins hi ha algú –va xiuxiuejar l’Alèxia, mentre obria a la nit els seus ulls immensos.
-Encara més motiu per entrar-hi.
Després d’aquesta bravata no podia fer-me enrere, de manera que vaig agafar impuls i vaig saltar la tàpia, tot aterrant sobre l’única llosa horitzontal. Allà havia trobat el guant de l’Àlexia la primera vegada, i també m’havia servit de llit la primera nit que havia passat al cementiri.
Això no obstant, un cop a l’altra banda, em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Un silenci tibant flotava pertot arreu, com si ni tan sols el vent gosés manifestar-se.
Vaig recordar les notícies sobre vàndals destrossant tombes i la imatge sinistra de la violeta ensangonada.
Em vaig adonar, mentre em travessava un calfred, que no duia cap arma per defensar-me en cas que els nostres enemics, fossin qui fossin, estiguessin allà. Tot i així, em vaig endinsar com una ombra pels carrers del cementiri.
La part del recinte que ocupaven els nínxols i unes quantes tombes que eren només pilons de terra – de jueus, pels que semblava- era relativament petita, de manera que de seguida vaig comprovar que jo era l’únic viu.
Em vaig estimar més no aventurar-me massa a la zona del darrere. Allà hi havia una capella clausurada i unes quantes construccions modernes –no sabia ben bé per a què servien – que eren idònies per a una emboscada.
Quan vam arribar al cementiri, dues espelmes enceses a banda i banda de la porta em van posar immediatament en guàrdia. Retrum no havia previst cap ritual des d’aquella nit de confidències. D’altra banda, els pàl·lids mai no deixàvem senyals per indicar que érem allà dins.
- És increïblement romàntic – va dir ella, abastant amb la mirada els xiprers enormes i després la porta de ferro-.
- En tens la clau?
- Et penses que sóc una mena d’enterramorts o què?. Només tenen clau la policia local i el personal del cementiri.
Als Cementiris de Teià, Alella i El Masnou
La presència del meu pare, vestit de carrer i amb els braços plegats, no resultava gens tranquil·litzadora.
Que fes servir am mi un to de veu reposat tampoc no era cap bon senyal.
- Estic escoltant la ràdio. La policia ha ocupat els cementiris de Teià, Alella i el Masnou, perquè els veïns han denunciat una baralla de bandes.
Em va mirar de dalt a baix per constatar el que en el seu insomni ja havia pressuposat. Després, amb un to dolorosament cínic, em va preguntar:
- Què? Qui ha guanyat? Suposo que tampoc no tens res a veure amb l’incendi de l’església... Tot el poble està terroritzat i demà al matí, quan la policia ja ho tingui tot lligat, no dubtis que vindran a agafar-te.
Que fes servir am mi un to de veu reposat tampoc no era cap bon senyal.
- Estic escoltant la ràdio. La policia ha ocupat els cementiris de Teià, Alella i el Masnou, perquè els veïns han denunciat una baralla de bandes.
Em va mirar de dalt a baix per constatar el que en el seu insomni ja havia pressuposat. Després, amb un to dolorosament cínic, em va preguntar:
- Què? Qui ha guanyat? Suposo que tampoc no tens res a veure amb l’incendi de l’església... Tot el poble està terroritzat i demà al matí, quan la policia ja ho tingui tot lligat, no dubtis que vindran a agafar-te.
Al Cementiri d’ El Masnou
En comprovar que la súcube agafava un carrer ascendent en direcció a l’autopista, de cop i volta vaig entendre on anava.
- No cal que ens hi matem... – vaig dir, esbufegant-. Sé on pretén amagar-se: al cementiri del Masnou.
El Robert em va dirigir una mirada de preocupació. Mai no havíem volgut entrar en aquell cementiri perquè estava envoltat de blocs de pisos. Havíem d’actuar amb molta prudència si no volíem disparar l’alarma entre els veïns.
- No cal que ens hi matem... – vaig dir, esbufegant-. Sé on pretén amagar-se: al cementiri del Masnou.
El Robert em va dirigir una mirada de preocupació. Mai no havíem volgut entrar en aquell cementiri perquè estava envoltat de blocs de pisos. Havíem d’actuar amb molta prudència si no volíem disparar l’alarma entre els veïns.
Al Cementiri d’Horta
Eren gairebé les vuit quan vaig arribar a les portes del cementiri d’Horta. Per arribar fins allà havia agafat el tren cap a Barcelona i m’havia empassat gairebé una hora de metro. I el pitjor era que, pel que semblava, havia fet un viatge per no res.
Tot i que era el cementiri més petit de Barcelona, els murs eren massa alts per poder saltar cap a l’altra banda. Feia dues hores que el recinte era tancat i no s’hi veia ni una ànima.
(...)
La proximitat del mes de juny feia que encara hi hagués claror a aquelles hores, fet que em va permetre passejar pel cementiri abans d’aturar-me al lloc escollit. A més d’una església neoclàssica, hi havia alguns panteons que feien por. Però el que em va impressionar més van ser les restes del que havia estat una sumptuosa tomba amb la seva escultura. A una banda del camí, vaig trobar-hi un àngel de pedra esmicolat, juntament am trossos de làpida. Sens dubte, la destrossa era obra de vàndals.
Francesc Miralles, Retrum
Estimat Julià,
Han passat ja tres anys des d’aquell diumenge que mai no devia haver existit. T’escric aquesta carta abans d’agermanar-me amb tu en aquest cementiri desolat i fred.
El funcionari ha tancat la porta i ni tan sols no he hagut d’amagar-me. Està tan acostumat a les meves visites que, per a ell, m’he convertit en una escultura més d’aquest cementiri urbà. He deixat d’importar-li. I millor que sigui així.
Abans d’embolcallar-me amb la manta per protegir-me del fred de fora i del de la meva pròpia ànima, t’escric a la llum d’una espelma. Després, plegaré el paper vegetal en quatre trossos i l’ocultaré rere la flor violeta del meu pit, ben a la vora del cor, tal com van ensenyar-me els pàl·lids.
Et trobo a faltar germà meu. (...)
Teu sempre,
Christian
Francesc Miralles, Retrum 2
Tot i que era el cementiri més petit de Barcelona, els murs eren massa alts per poder saltar cap a l’altra banda. Feia dues hores que el recinte era tancat i no s’hi veia ni una ànima.
(...)
La proximitat del mes de juny feia que encara hi hagués claror a aquelles hores, fet que em va permetre passejar pel cementiri abans d’aturar-me al lloc escollit. A més d’una església neoclàssica, hi havia alguns panteons que feien por. Però el que em va impressionar més van ser les restes del que havia estat una sumptuosa tomba amb la seva escultura. A una banda del camí, vaig trobar-hi un àngel de pedra esmicolat, juntament am trossos de làpida. Sens dubte, la destrossa era obra de vàndals.
Francesc Miralles, Retrum
Estimat Julià,
Han passat ja tres anys des d’aquell diumenge que mai no devia haver existit. T’escric aquesta carta abans d’agermanar-me amb tu en aquest cementiri desolat i fred.
El funcionari ha tancat la porta i ni tan sols no he hagut d’amagar-me. Està tan acostumat a les meves visites que, per a ell, m’he convertit en una escultura més d’aquest cementiri urbà. He deixat d’importar-li. I millor que sigui així.
Abans d’embolcallar-me amb la manta per protegir-me del fred de fora i del de la meva pròpia ànima, t’escric a la llum d’una espelma. Després, plegaré el paper vegetal en quatre trossos i l’ocultaré rere la flor violeta del meu pit, ben a la vora del cor, tal com van ensenyar-me els pàl·lids.
Et trobo a faltar germà meu. (...)
Teu sempre,
Christian
Francesc Miralles, Retrum 2
Al Cementiri de Montjuïc
La notícia del meu pare era inquietant, però no tant com per declarar encara l’estat d’emergència.
Una música hortera de fons em va revelar que em trucava des de casa de la seva amant. Em va tranquil·litzar saber que era a Barcelona i que, en conseqüència, encara no havia d’anar cap a casa.
- Segur que no t’has mogut de Teià?- va insistir.
- Estic davant de La Palma, papa. Què és això que em deies del cementiri?
- He sentit la notícia a la ràdio del cotxe fa un moment. Un grup de salvatges han fet destrosses gravíssimes al cementiri de Montjüic, prop de la tomba de Durruti. La policia ha encerclat la muntanya i està buscant els responsables.
Francesc Miralles, Retrum 2
Una música hortera de fons em va revelar que em trucava des de casa de la seva amant. Em va tranquil·litzar saber que era a Barcelona i que, en conseqüència, encara no havia d’anar cap a casa.
- Segur que no t’has mogut de Teià?- va insistir.
- Estic davant de La Palma, papa. Què és això que em deies del cementiri?
- He sentit la notícia a la ràdio del cotxe fa un moment. Un grup de salvatges han fet destrosses gravíssimes al cementiri de Montjüic, prop de la tomba de Durruti. La policia ha encerclat la muntanya i està buscant els responsables.
Francesc Miralles, Retrum 2
Al Cementiri del Poblenou
El cementiri de Poblenou tenia un massís pòrtic d’entrada amb columnes que feien pensar en un temple egipci. En travessar-lo, vaig trobar-hi un grup d’unes quinze persones. Els parlava un home amb vestit que duia a la mà una torxa, tot i que encara no s’havia extingit el dia.
Va interrompre el seu discurs un moment i em va preguntar:
- Ets de la ruta nocturna?
- No, he vingut pel meu compte.
- Em sap greu dir-te que el cementiri és tancat. Només poden entrar els de la ruta.
- Llavors m’apunto a la ruta nocturna.
Pels mormols de protesta, vaig entendre que calia inscriure-s’hi prèviament i pagar una entrada per formar part de l’expedició. Però una dona grassa, que semblava que tenia influència en el grup, va dir:
- Que vingui, si vol. Cal ensenyar als joves on acaba tot això.
Tot seguit, l’home del vestit va indicar amb un moviment de cap que el seguíssim. La meva primera impressió va ser que el recinte era gegantí, fet que el nostre solemne guia es va encarregar de confirmar_
- Aquest cementiri, que és el més antic de Barcelona, té més de trenta mil sepultures. Encara que costi imaginar-lo, al seu inici era un lloc considerat perillós per a la gent de la ciutat. El van construir a un parell de quilòmetres de la civilització i els llops campaven lliurement entre les tombes. Ni tan sols l’Església tenia el control del que s’enterrava aquí.
Mentre la claror del dia anava morint, els visitants admiraven a la llum de les torxes les sumptuoses capelles i els panteons edificats per grans famílies de la indústria tèxtil.
El guia va prosseguir amb l’explicació:
- Els burgesos competien entre ells contractant els millors escultors i arquitectes per aixecar la seva última llar. L’ostentació va arribar fins a tal punt que avui aquí podem trobar un panteó amb ascensor, potser perquè algun difunt pugui baixar a l’infern sense cansar-se. Malauradament, és de propietat privada i no es pot visitar.
El tour es va aturar davant la tomba de Francesc Canals, on al cap de mitja hora m’havia citat amb els pàl·lids. El meu pla era retardar-me discretament quan el guia hagués acabat les seves explicacions. La làpida era a vessar d’espelmes, figuretes de sants, retrats i notes escrites per als visitants.
- Vostès es preguntaran per què hi ha tanta devoció al voltant de la tomba d’un noi que va morir quan tenia dinou anys. Jo els explicaré la història. Francesc Canals va morir el 27 de juliol de 1899 després de predir el dia de la seva mort als seus companys dels magatzems El Siglo.
(...)
- Això de les prediccions era un costum molt normal del noi – va continuar el guia -. Encertava tant que tothom li preguntava sobre el futur. Com que, a més a més, tenia fama de ser molt bona persona, en morir li van posar el sobrenom d’el Santet i va córrer el rumor que concedia favors als qui visitaven la serva tomba. La cosa devia funcionar, perquè de sobte la notícia va córrer per tota la ciutat i el cementiri es va omplir de gent que li demanava coses. Encara es fa avui, cent anys després.
Francesc Miralles, Retrum
Havíem tornat a penetrar en el cementiri. Des de la nit tràgica de Highgate, no m’havia acostat ni tan sols al petit fossar de Teià. M’havia refugiat en el sepulcre de la meva habitació, perquè res de la meva vida anterior tenia sentit sense l’Alèxia.
Ara, però era diferent. Retrum s’havia aplegat de nou per venjar la seva mort. Després de saltar la tàpia per un punt accessible, havíem caminat sota la lluna de novembre fins al racó del Santet. Algunes espelmes de devots encara brillaven en la foscor com llumenetes.
La nit era temperada, de manera que el Robert es va treure l’abric llarg i el va estendre damunt del terra perquè ens hi asseguéssim. Continuava sent un gentleman.
Per la seva part, la Lorena va obrir les seves potingues per tornar a convertir-me en un pàl·lid.
Mentre les flames del Santet espetegaven tot consumint les restes de la cera, vaig decidir prendre la iniciativa perquè es parlés d’una vegada del que ens havia reunit allà.
Francesc Miralles, Retrum
Era gairebé mitjanit quan em vaig dirigir com una ombra feliç al cementiri del Poblenou. L’Alèxia havia desaparegut com una fada abans que es fes de dia, però el meu cor sabia que la tornaria a veure molt aviat.
(...)
Vaig saltar el mur del cementiri pel punt dèbil que hi havia detectat la Lorena i vaig buscar sense presses el meu camí entre les ombres. Com un vampir que vol tornar a provar la sang després d’una llarga abstinència, em va envair una sobtada pau – també per qui m’esperava ben a la vora – mentre m’orientava cap al mausoleu abandonat on ens havíem citat.
La lluna brillava sobre la nit gelada i fins i tot permetia llegir els noms de les làpides. Em vaig entretenir investigant els vestigis del sector protestant, en allò que aleshores se’n deia Cementiri de l’Est. En el moment àlgid del tèxtil, quan hi havia nombroses factories i tallers en aquella banda de Barcelona, van arribar a la ciutat famílies anglosaxones, en les quals hi havia enginyers i tècnics de diversos rangs.
Em vaig aturar davant d’un àngel amputat sota el qual reposava una noia amb el preciós nom de Violet Rose Alexander, morta amb disset anys a causa d’alguna epidèmia de l’època.
Després em vaig encaminar cap a una zona del cementiri plena de mausoleus abandonats, que recordava llunyanament Highgate. Com si les famílies haguessin arrencat els morts de les seves tombes per endur-se’ls, a l’interior d’aquests edificis funeraris tot era devastació, fins i tot hi havia les restes d’algunes pintades obscenes.
Francesc Miralles, Retrum 2
La conversa havia instal·lat en l’ambient un halo de fatalitat, tot i que cadascú pel seu compte va tractar de dissipar aquell mal presagi.
La Lorena va proposar que visitéssim El petó de la Mort, una sinistra escultura que, després del Santet, era la peça més cèlebre d’aquell cementiri.
(...)
Com a cop d’efecte per distreure’ns, el Robert es va oferir a fer-nos una classe magistral sobre l’obra, tot just abans que accedíssim a la talaia on hi havia la tomba i l’escultura.
Es va treure dos fulls plegats de la butxaca i ens va demanar que l’escoltéssim. Enfilat a una tomba destrossada, va imprimir un to teatral al seu discurs.
- Aquesta obra mestra de l’art funerari es compon d’un esquelet alat que fa un petó d’intensitat gairebé eròtica a les temples d’un noi que defalleix.
- Ja ho sabem, profe – va dir la Lorena, amb to burleta-. Hem vist l’escultura milers de cops. Fins i tot la porto com a foto de carnet a la meva cartera.
- Fantàstic, però jo us vull explicar la història que hi ha rere aquest monument macabre.. – va callar un instant a fi de captar la nostra atenció-. Cap al 1030, la família Llaudet va patir la mort d’un fill a la flor de la joventut. Els pares fan encarregar una escultura per a la seva tomba que representés uns versos de Jacint Verdaguer que casaven amb el seu estat d’ànim. Pots llegir-los Alèxia?. La teva veu és molt més maca que la meva.
- Collonades – va dir l’Alèxia mentre li arrencava un dels fulls.
La meva vampiressa etèria va aproximar el ciri encès al poema per tal de començar la lectura. La vaig notar una mica nerviosa i jo en sabia ben bé el motiu. La nit abans m’havia posat una cançó amb text del mateix poeta del segle XIX, qui, a més, havia estat sacerdot. Que tornés a parèixer com a inspirador d’aquella tomba sinistra només podia ser un mal presagi.
Va començar a declamar amb veu suau i fosca:
Francesc Miralles, Retrum 2
Va interrompre el seu discurs un moment i em va preguntar:
- Ets de la ruta nocturna?
- No, he vingut pel meu compte.
- Em sap greu dir-te que el cementiri és tancat. Només poden entrar els de la ruta.
- Llavors m’apunto a la ruta nocturna.
Pels mormols de protesta, vaig entendre que calia inscriure-s’hi prèviament i pagar una entrada per formar part de l’expedició. Però una dona grassa, que semblava que tenia influència en el grup, va dir:
- Que vingui, si vol. Cal ensenyar als joves on acaba tot això.
Tot seguit, l’home del vestit va indicar amb un moviment de cap que el seguíssim. La meva primera impressió va ser que el recinte era gegantí, fet que el nostre solemne guia es va encarregar de confirmar_
- Aquest cementiri, que és el més antic de Barcelona, té més de trenta mil sepultures. Encara que costi imaginar-lo, al seu inici era un lloc considerat perillós per a la gent de la ciutat. El van construir a un parell de quilòmetres de la civilització i els llops campaven lliurement entre les tombes. Ni tan sols l’Església tenia el control del que s’enterrava aquí.
Mentre la claror del dia anava morint, els visitants admiraven a la llum de les torxes les sumptuoses capelles i els panteons edificats per grans famílies de la indústria tèxtil.
El guia va prosseguir amb l’explicació:
- Els burgesos competien entre ells contractant els millors escultors i arquitectes per aixecar la seva última llar. L’ostentació va arribar fins a tal punt que avui aquí podem trobar un panteó amb ascensor, potser perquè algun difunt pugui baixar a l’infern sense cansar-se. Malauradament, és de propietat privada i no es pot visitar.
El tour es va aturar davant la tomba de Francesc Canals, on al cap de mitja hora m’havia citat amb els pàl·lids. El meu pla era retardar-me discretament quan el guia hagués acabat les seves explicacions. La làpida era a vessar d’espelmes, figuretes de sants, retrats i notes escrites per als visitants.
- Vostès es preguntaran per què hi ha tanta devoció al voltant de la tomba d’un noi que va morir quan tenia dinou anys. Jo els explicaré la història. Francesc Canals va morir el 27 de juliol de 1899 després de predir el dia de la seva mort als seus companys dels magatzems El Siglo.
(...)
- Això de les prediccions era un costum molt normal del noi – va continuar el guia -. Encertava tant que tothom li preguntava sobre el futur. Com que, a més a més, tenia fama de ser molt bona persona, en morir li van posar el sobrenom d’el Santet i va córrer el rumor que concedia favors als qui visitaven la serva tomba. La cosa devia funcionar, perquè de sobte la notícia va córrer per tota la ciutat i el cementiri es va omplir de gent que li demanava coses. Encara es fa avui, cent anys després.
Francesc Miralles, Retrum
Havíem tornat a penetrar en el cementiri. Des de la nit tràgica de Highgate, no m’havia acostat ni tan sols al petit fossar de Teià. M’havia refugiat en el sepulcre de la meva habitació, perquè res de la meva vida anterior tenia sentit sense l’Alèxia.
Ara, però era diferent. Retrum s’havia aplegat de nou per venjar la seva mort. Després de saltar la tàpia per un punt accessible, havíem caminat sota la lluna de novembre fins al racó del Santet. Algunes espelmes de devots encara brillaven en la foscor com llumenetes.
La nit era temperada, de manera que el Robert es va treure l’abric llarg i el va estendre damunt del terra perquè ens hi asseguéssim. Continuava sent un gentleman.
Per la seva part, la Lorena va obrir les seves potingues per tornar a convertir-me en un pàl·lid.
Mentre les flames del Santet espetegaven tot consumint les restes de la cera, vaig decidir prendre la iniciativa perquè es parlés d’una vegada del que ens havia reunit allà.
Francesc Miralles, Retrum
Era gairebé mitjanit quan em vaig dirigir com una ombra feliç al cementiri del Poblenou. L’Alèxia havia desaparegut com una fada abans que es fes de dia, però el meu cor sabia que la tornaria a veure molt aviat.
(...)
Vaig saltar el mur del cementiri pel punt dèbil que hi havia detectat la Lorena i vaig buscar sense presses el meu camí entre les ombres. Com un vampir que vol tornar a provar la sang després d’una llarga abstinència, em va envair una sobtada pau – també per qui m’esperava ben a la vora – mentre m’orientava cap al mausoleu abandonat on ens havíem citat.
La lluna brillava sobre la nit gelada i fins i tot permetia llegir els noms de les làpides. Em vaig entretenir investigant els vestigis del sector protestant, en allò que aleshores se’n deia Cementiri de l’Est. En el moment àlgid del tèxtil, quan hi havia nombroses factories i tallers en aquella banda de Barcelona, van arribar a la ciutat famílies anglosaxones, en les quals hi havia enginyers i tècnics de diversos rangs.
Em vaig aturar davant d’un àngel amputat sota el qual reposava una noia amb el preciós nom de Violet Rose Alexander, morta amb disset anys a causa d’alguna epidèmia de l’època.
Després em vaig encaminar cap a una zona del cementiri plena de mausoleus abandonats, que recordava llunyanament Highgate. Com si les famílies haguessin arrencat els morts de les seves tombes per endur-se’ls, a l’interior d’aquests edificis funeraris tot era devastació, fins i tot hi havia les restes d’algunes pintades obscenes.
Francesc Miralles, Retrum 2
La conversa havia instal·lat en l’ambient un halo de fatalitat, tot i que cadascú pel seu compte va tractar de dissipar aquell mal presagi.
La Lorena va proposar que visitéssim El petó de la Mort, una sinistra escultura que, després del Santet, era la peça més cèlebre d’aquell cementiri.
(...)
Com a cop d’efecte per distreure’ns, el Robert es va oferir a fer-nos una classe magistral sobre l’obra, tot just abans que accedíssim a la talaia on hi havia la tomba i l’escultura.
Es va treure dos fulls plegats de la butxaca i ens va demanar que l’escoltéssim. Enfilat a una tomba destrossada, va imprimir un to teatral al seu discurs.
- Aquesta obra mestra de l’art funerari es compon d’un esquelet alat que fa un petó d’intensitat gairebé eròtica a les temples d’un noi que defalleix.
- Ja ho sabem, profe – va dir la Lorena, amb to burleta-. Hem vist l’escultura milers de cops. Fins i tot la porto com a foto de carnet a la meva cartera.
- Fantàstic, però jo us vull explicar la història que hi ha rere aquest monument macabre.. – va callar un instant a fi de captar la nostra atenció-. Cap al 1030, la família Llaudet va patir la mort d’un fill a la flor de la joventut. Els pares fan encarregar una escultura per a la seva tomba que representés uns versos de Jacint Verdaguer que casaven amb el seu estat d’ànim. Pots llegir-los Alèxia?. La teva veu és molt més maca que la meva.
- Collonades – va dir l’Alèxia mentre li arrencava un dels fulls.
La meva vampiressa etèria va aproximar el ciri encès al poema per tal de començar la lectura. La vaig notar una mica nerviosa i jo en sabia ben bé el motiu. La nit abans m’havia posat una cançó amb text del mateix poeta del segle XIX, qui, a més, havia estat sacerdot. Que tornés a parèixer com a inspirador d’aquella tomba sinistra només podia ser un mal presagi.
Va començar a declamar amb veu suau i fosca:
Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sang s’atura i glaça
i l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.
Francesc Miralles, Retrum 2
Al Cementiri de Sant Cugat del Vallès
Una terrible sospita m’havia portat al cementiri de Sant Cugat, un solar desangelat amb els pins més alts que mai havia vist. A causa de l’horari d’hivern, una mica escurçat amb relació amb la resta de l’any, vaig arribar-hi mitja hora abans que tanquessin.
Si la família de l’Alèxia era enterrada allà, també havia de ser aquell el seu últim destí. Un ressort secret de la meva intuïció em deia que allà trobaria la resposta, o pel cap baix una de les respostes, d’aquell trencaclosques sinistre.
Francesc Miralles, Retrum
Si la família de l’Alèxia era enterrada allà, també havia de ser aquell el seu últim destí. Un ressort secret de la meva intuïció em deia que allà trobaria la resposta, o pel cap baix una de les respostes, d’aquell trencaclosques sinistre.
Francesc Miralles, Retrum
Al Monestir de Sant Cugat del Vallès
La connexió era inevitable. L’Alexia vivia a Sant Cugat, i el seu guant havia volat fins a la fotografia d’un claustre d’aquesta mateixa població.
El missatge del meu germà no admetia dubtes: la resposta es trobava en aquell monestir. I havia d’anar-hi aviat.
Després de treure’m el maquillatge en un bar proper al cementiri, vaig esmorzar i vaig agafar el metro fins a la plaça de Catalunya. Allà vaig agafar el ferrocarril a Sant Cugat, que després continuava fins a la Universitat Autònoma i Sabadell.
El camí era sorprenentment frondós. Només sortir de Barcelona, el tren va començar a passar entre pobles de muntanya sota el plugim. Aquell paisatge s’assemblava més a Àustria que el que s’espera trobar en una ciutat gran i contaminada.
Vaig arribar a la petita ciutat de l’Alexia en poc més d’un quart d’hora. Continuava plovisquejant, de manera que em vaig mullar sense remei mentre travessava el centre de Sant Cugat en direcció al famós monestir.
Havia passat per allà una sola vegada, quan havia anat amb l’escola a un recinte hípic dels afores per iniciar-nos en l’equitació. La meitat dels nens havien acabat plorant, perquè els cavalls eren molt més grans del que s’imaginaven. Tenien por que l’animal es desbridés i els tirés a terra.
Havien passat molts anys des de llavors i ja no reconeixia Sant Cugat, que havia crescut amb els nous rics que s’havien construït cases als voltants, tal com s’havia esdevingut a Teià.
No vaig trigar gaire a arribar davant de l’església del monestir, que feia l’efecte que ho contemplava tot amb l’enorme ull del rosetó. Al darrere, una torre alta resistia mil anys de pluges i desventures.
Francesc Miralles, Retrum
El missatge del meu germà no admetia dubtes: la resposta es trobava en aquell monestir. I havia d’anar-hi aviat.
Després de treure’m el maquillatge en un bar proper al cementiri, vaig esmorzar i vaig agafar el metro fins a la plaça de Catalunya. Allà vaig agafar el ferrocarril a Sant Cugat, que després continuava fins a la Universitat Autònoma i Sabadell.
El camí era sorprenentment frondós. Només sortir de Barcelona, el tren va començar a passar entre pobles de muntanya sota el plugim. Aquell paisatge s’assemblava més a Àustria que el que s’espera trobar en una ciutat gran i contaminada.
Vaig arribar a la petita ciutat de l’Alexia en poc més d’un quart d’hora. Continuava plovisquejant, de manera que em vaig mullar sense remei mentre travessava el centre de Sant Cugat en direcció al famós monestir.
Havia passat per allà una sola vegada, quan havia anat amb l’escola a un recinte hípic dels afores per iniciar-nos en l’equitació. La meitat dels nens havien acabat plorant, perquè els cavalls eren molt més grans del que s’imaginaven. Tenien por que l’animal es desbridés i els tirés a terra.
Havien passat molts anys des de llavors i ja no reconeixia Sant Cugat, que havia crescut amb els nous rics que s’havien construït cases als voltants, tal com s’havia esdevingut a Teià.
No vaig trigar gaire a arribar davant de l’església del monestir, que feia l’efecte que ho contemplava tot amb l’enorme ull del rosetó. Al darrere, una torre alta resistia mil anys de pluges i desventures.
Francesc Miralles, Retrum
Les lectures del Christian
- El teu pare m’ha parlat molt bé de tu. Diu que llegeixes tot el que et cau a les mans.
- És la meva manera de continuar viu. Quan tinc ganes de suïcidar-me, obro un llibre i em dic que no ho faré fins que arribi a l’última pàgina. Enllaço l’última pàgina amb la primera d’un altre llibre i així vaig tirant.
El meu pare em va etzibar una puntada de peu per sota la taula, com a advertiment que no li havia agradat gens la meva resposta.
- Em sembla fantàstic – va dir la Gina, agafant la copa de vi amb elegància -. A la teva edat, és molt millor refugiar-se en els llibres que anar a les discoteques, on tothom va drogat.
Francesc Miralles, Retrum 2
- És la meva manera de continuar viu. Quan tinc ganes de suïcidar-me, obro un llibre i em dic que no ho faré fins que arribi a l’última pàgina. Enllaço l’última pàgina amb la primera d’un altre llibre i així vaig tirant.
El meu pare em va etzibar una puntada de peu per sota la taula, com a advertiment que no li havia agradat gens la meva resposta.
- Em sembla fantàstic – va dir la Gina, agafant la copa de vi amb elegància -. A la teva edat, és molt millor refugiar-se en els llibres que anar a les discoteques, on tothom va drogat.
Francesc Miralles, Retrum 2
Subscriure's a:
Missatges (Atom)