Arenys de Mar

Encara que estava tremolant de fred i tenia els ossos masegats, vaig assentir amb un gest. La Lorena va dir:

- Sí, però no en aquest cementiri. Ens cal un mort il·lustre. Què tal si anem al d’Arenys de Mar’
- Al cementiri de Sinera- va dir el Robert amb un somriure.
- D’acord- va aprovar l’Alèxia-. Ens veurem a l’estació d’Arenys a les onze de la nit.

Francesc Miralles, Retrum




Vam arribar al cementiri d’Arenys a la una de la matinada. Encara que el cel nocturn seguia clar, la boira embolcallava tot el recinte com un vel llòbrec.

Els murs semblaven més alts que els de Teià, però tenien ranures verticals per les quals algú prim podia passar-hi de perfil. El primer a esquitllar-se a l’altra banda, com si fos de goma, va ser en Robert. El van seguir la Lorena i l’Alèxia amb la mateixa facilitat.

Odi i amor, lament i rialla,

Sota la closa eternitat del cel.

Salvador Espriu

Mentre cavil·lava solucions per a aquella situació, el meu pare va dir una cosa que em va posar més a l’aguait.

- Encara recordo el poema que em van fer estudiar a l’escola sobre el cementiri d’Arenys. El coneixes?. Salvador Espriu va invertir l’ordre de les lletres i el va anomenar: Cementiri de Sinera.
- He sentit parlar d’aquest poema – vaig dir, intranquil.
- Només en recordo la segona part. Diu una cosa així: “Pel silenci fidel de nobles arbres per mi estimats, camino a l’oblit, deixant rere amors, velers, sofrença, últims senyals de passos”.
- És trist.

El meu pare va sospirar i va dir:

- Com la vida

Francesc Miralles, Retrum




Vam caminar en silenci pel monumental espai, que ocupava una llarga extensió en un promotori damunt del mar. A diferència del de Teià, que constava d’uns quants blocs de nínxols, el cementiri que havia inspirat el poeta era ple de tombes nobles. Hi havia àngels de marbre que ploraven el difunt i obscurs panteons d’estil modernista.

Entre tota aquesta lànguida sumptuositat, em va sobtar la nuesa del nínxol de Salvador Espriu: una austera làpida sense cap mena d’ornamentació.

Vaig suposar que el poeta de Sinera no havia volgut homenatges pòstums.

Vam seure als graons d’una tomba especialment ostentosa. Hi havia l’escultura de mida natural d’una noia trista de llargs cabells de marbre.

- És de Josep Llimona – va dir l’Àlexia mentre li acaronava la galta de pedra-, un escultor que va ser molt famós durant el modernisme.

Francesc Miralles, Retrum




Després de llançar la manta a l’altra banda del mur, vaig fer el mateix amb l’abric, a fi de poder salvar amb més facilitat l’escletxa.

Ja era fora.

Abans de baixar la carretera cap al mar per anar a l’andana, vaig fer un últim cop d’ull al cementiri. Vaig adonar-me que, a tocar de la porta, hi havia unes quantes rajoles de ceràmica amb uns versos d’Espriu.

Quan et deturis

on el teu nom et crida,

vulgues que dormi

somniant mars en calma,

la claror de Sinera.