La connexió era inevitable. L’Alexia vivia a Sant Cugat, i el seu guant havia volat fins a la fotografia d’un claustre d’aquesta mateixa població.
El missatge del meu germà no admetia dubtes: la resposta es trobava en aquell monestir. I havia d’anar-hi aviat.
Després de treure’m el maquillatge en un bar proper al cementiri, vaig esmorzar i vaig agafar el metro fins a la plaça de Catalunya. Allà vaig agafar el ferrocarril a Sant Cugat, que després continuava fins a la Universitat Autònoma i Sabadell.
El camí era sorprenentment frondós. Només sortir de Barcelona, el tren va començar a passar entre pobles de muntanya sota el plugim. Aquell paisatge s’assemblava més a Àustria que el que s’espera trobar en una ciutat gran i contaminada.
Vaig arribar a la petita ciutat de l’Alexia en poc més d’un quart d’hora. Continuava plovisquejant, de manera que em vaig mullar sense remei mentre travessava el centre de Sant Cugat en direcció al famós monestir.
Havia passat per allà una sola vegada, quan havia anat amb l’escola a un recinte hípic dels afores per iniciar-nos en l’equitació. La meitat dels nens havien acabat plorant, perquè els cavalls eren molt més grans del que s’imaginaven. Tenien por que l’animal es desbridés i els tirés a terra.
Havien passat molts anys des de llavors i ja no reconeixia Sant Cugat, que havia crescut amb els nous rics que s’havien construït cases als voltants, tal com s’havia esdevingut a Teià.
No vaig trigar gaire a arribar davant de l’església del monestir, que feia l’efecte que ho contemplava tot amb l’enorme ull del rosetó. Al darrere, una torre alta resistia mil anys de pluges i desventures.
Francesc Miralles, Retrum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada