Cafè de Baix

M’avorria a mi mateix pensant en tot això quan de cop i volta vaig veure el pintor de Teià, que devia haver acabat les seves classes a la Unió. Des que havia partit peres amb l’Alba, era el meu únic amic al poble. El Gerard tenia una habilitat especial per llegir el meu estat d’ànim. Fins i tot a distància i enmig de la foscor, com era el cas.

La claror de la lluna resplendia sobre els seus llargs cabells grisos, que li conferien un posat de bohemi francès. Va aixecar el braç perquè m’hi acostés, una cosa que només ell podia aconseguir.

- Veig que passes una fase de malditisme existencial- va dir, mentre em donava la mà gelada-. Acompanya’m al Cafè de Baix, vull donar-te una cosa.

Vam caminar sota la nit tèbia cap a una bodega on solien sopar els aborígens de Teià.




A les set del matí, l’únic que hi havia obert era un bar del passeig de la Riera. Els plàtans gruixuts del carrer principal de Teià eren nus de fulles, fet que augmentava la sensació de fred en aquella carretera que moria a les muntanyes.

Encara no estava muntada la terrassa, així que el cambrer ens va fer passar a un saló interior decorat amb natures mortes. Després va plegar els braços mentre estudiava els tres forasters. Si algú podia dir qui era o no d’allà, aquest era el Murphy, el cambrer que havia treballat a tots els bars del poble. Tot un clàssic.