Al SI Turó d’en Baldiri

Era el mes de febrer i, després d’uns dies de relativa bonança, el fred i la neu havien tornat a Teià. Aquell ambient gèlid i borrascós sintonitzava meravellosament amb el meu estat d’ànim. Em vaig escapar de l’institut una hora abans que acabessin les classes, a fi de caminar sota la llum daurada del crepuscle.

Aquella fugida discreta no va passar desapercebuda a l’Alba, la meva companya de pupitre. Havia escollit seure al seu costat perquè tenia la rara virtut de no fer preguntes. Era una noia tranquil·la i senzilla. A la classe, la consideraven una hippy: portava els cabells rossos recollits en una cua de cavall i vestia sempre jerseis amples i texans

Eren les nou tocades quan, ple de fàstic, vaig acabar de recórrer el pendent fins a l’institut de Teià, un edifici modern encimbellat en un vessant enfront del mar.

Feia tard a classe d’anglès, de manera que vaig guardar la manta en una taquilla del gimnàs i em vaig dirigir indolent cap a l’aula del primer pis.

Ser el marginat de l’escola, per no dir del poble, té els seus avantatges. El professor no em va reprendre en veure’m empènyer la porta sense cap disculpa. Vaig seure entre els alumnes somnolents, i això que ells havien dormit en un llit sota cobert.

El divendres va tenir com a novetat la visita a l’institut d’una celebritat de la literatura, la Care Santos.

Havíem llegit una novel·la seva de terror, L’amo de les ombres, que havia acompanyat les meves nits d’insomni des que l’Alèxia era de viatge.

(...)

La pregunta del Fede, el millor alumne de la classe des que l’Alba s’havia relaxat, em va treure momentàniament del pou de la malencolia.

- Com es crea el suspens?

La Care li va dirigir una mirada inquisidora, com demanant que concretés més la pregunta, cosa que el Fede va fer amb diligència:

- Com s’aconsegueix que una història et mantingui expectant al llarg de tantes pàgines?
- És molt senzill – va respondre la ponent -, sempre que sàpigues com fer-ho, és clar. Es tracta de dosificar la informació. L’escriptor sap tot el que passa a la història, però només te’n dóna una petita part. És com una noia maca que t’ensenya la espatlla nua perquè et fonguis per dins imaginant-ne tota la resta.

Cada alumne del meu curs havia d’elaborar un monogràfic sobre un tema d’interès social. Enfront de les propostes típiques sobre immigració, la crisi o els problemes dels adolescents, havia aconseguit un cop més ser el bitxo raro de la classe en presentar:

El pintor me n'havia donat la idea amb el llibret d’Arthur Rimbaud, que encara no havia tingut temps de llegir.

La meva intenció era fer una història de la foscor des dels poetes aplegats per Verlaine fins avui, passant pel punk, que havia mutat fins a les tribus gòtiques que encara persistien.

Vaig començar la segona classe setmanal de taekwondo amb el peu esquerre, però estava ben lluny d’imaginar les conseqüències que comportaria el nostre ingenu pla.

Després de saludar el meu pare, que muntava guàrdia a la porta de l’institut amb la bossa d’esport a la mà, vaig baixar al gimnàs estressat pel paper que m’havia tocat representar.

Sorprenentment, damunt del tatami només m’esperaven l’instructor i la Nigra, que seguia portant el cinturó blanc tot i el que havia demostrat tres dies abans. La líder dels íscubes em va dedicar una reverència sarcàstica en veure’m entrar.

- Una passa de grip ha noquejat la resta d’alumnes – va explicar el professor amb la llista a la mà -. Heu tingut molta sort, perquè us faré entrenar com lleons.